Dolce far niente

La frase manllevada de l’italià ha fet fortuna quan es tracta d’assenyalar aquest temps d’una tranquil·la i idíl·lica ganduleria pròpia del temps de vacances.

Seria aquell oci més o menys satisfactori que ve després del temps del negoci, del treball, de la rutina habitual de tot l‘any.

Abocar-nos a les lectures deixades de banda al llarg de l’any, fer la neteja dels nombrosos papers de tota mena que s’acumulen  damunt la taula o mal posats en els calaixos, escoltar aquelles músiques que més ens plauen, assaborir llargues vetllades de converses, al voltant d’una taula amb begudes fresquetes que ens facin passar la calorada que enguany sembla que ens ha volgut acompanyar.

Però tot això més d’una i de dues vegades no deixa de ser una pura utopia, un desig, una il·lusió i la realitat és molt més complexa i molt més realista del que segurament voldríem en aquest dies de  vacances. Lectura dels diaris tot i ser més prims com és habitual en el mes d’agost, les planes venen farcides de novetats i naturalment sobre la convocatòria de les eleccions. I els que estam tocats per la malaltia de la política –que potser no son tants com diuen i volen-  no ens podem estar de llegir, escoltar, elucubrar, opinar... ah! incapaços de practicar el desitjat dolce far niente .

I deu n’hi do de la novetat, el camí cap el 27 de setembre, ara ja amb convocatòria formal, ha començat, ja va començar fa dies però amb la signatura del decret ja ha pres carta de formalitat.

Amb una certa èpica –n’hi ha molta en aquest procés,potser massa- però també amb una certa nocturnitat Mas ha signat el decret, a l‘hora que podés entrar en directe al telenotícies i només i han pogut entrar per enregistrar el moment els de TV-3. Potser es per premiar la seva campanya publicitària?. La incògnita de quan es signaria, en quin moment,del dia va aixecar un cert suspens però també era previsible que es fes el màxim de publicitat i ja sabem que això es dóna a l’hora del telenotícies nit de la “seva”. I per acabar-ho d’adobar dissolt el parlament es fa una entrevista de molt poc contingut al Cap de l’Oposició del Parlament dissolt fa unes hores, que va a la llista del Mas i que no ha fet de cap de l’oposició. És la singularitat del país.  

I el President fent us de les seves facultats signa un decret impecable des del punt de vista formal i ja ens havia advertit el decret no parlarà de plebiscitàries, perquè no s’entenen eleccions plebiscitàries, i bàsicament que no ho impugnin la legió d’advocats de l’estat que miren en lupa el que surt d’aquí. Es pensen que som tontos?, però ei! Jo ja us dic que ho seran. Una cosa és el que signo i l’altre el que en realitat vull que sigui... i per reblar aquesta paradoxa de, no, però sí es convoca a la ciutadania a la Plaça de Sant Jaume per recolzar la plesbicitarietat de les eleccions. Bé tampoc massa gent s’hi aplega, potser estem ja una mica cansats d’adhesions permanents... o potser instal·lats ja en plenes vacances d’estiu es creu que no val la pena acudir-hi, que ja està tot lligat i ben lligat. 54 dies abans doncs tenim ja la convocatòria de  les eleccions en que "tot el món ens tornarà a mirar. Siguem-ne conscients”, segons el President per tant posem-nos guapos i ben vestits que serem el punt de mira de molta, molta gent. Un cop més serem els referents de camins i viatges cap a Itaca, que n’aprenguin! que diria el Laporta, que n’aprenguin de com fem els coses. El resultat però ja serà un altra cosa i potser també s‘en parlarà mundialment i esperem que ho facin per bé. Simplement seguint el camí que majoritàriament (en escons, però també en vots) la ciutadania hagi triat.

La convocatòria ha vingut acompanyada d’algunes frases per la història com no podia ser menys. Vegis. “Estem davant una situació excepcional que requereix decisions també excepcionals”. O aquesta que és més lapidària perquè de moments històrics ja n’hem vist molts en els darrers temps: “Podem fer del proper 27 de setembre una data assenyalada a la nostra història”.

Podem compartir o no compartir, tot aquest argumentari del “processisme”, podem estar d’acord o no amb el sistema escollit per comptar adhesions al sí (jo no ho comparteixo) però convindrem que la resposta davant les eleccions per part de les autoritats del govern espanyol i de l’aparell de l’estat segurament posen més llenya al foc de l’èpica. Rajoy que en tota aquesta història no s’ha mogut ni un mil·límetre segueix amb arguments de caràcter jurídic i de manual legal, oblidant que ell és president de govern per donar solucions polítiques -i no cal saltar-se cap llei- als problemes d’ordre polític que se li plantegin. La negativa reiterada a poder fer una consulta clara i diàfana respecte a la voluntat de la ciutadania de Catalunya respecte a la seva relació amb la resta de l’estat i no treballar per trobar una solució a un repte ben legítim l’ha portat a encastellar-se inútilment en un no generalitzat a tot allò que es proposi o es faci.

Aquesta actitud sembla que porta a aquella imatge que fa temps es va instaurar -ara una mica oblidada- del xoc de trens. Ara sembla inevitable –almenys que els resultats electorals donin un espectre polític contrari als sobiranistes que també és possible- i no hi ha dubte que la convocatòria de les eleccions i la voluntat d’atorgar-les-hi la condició de plebiscitàries per una part dels qui es presenten, dona força a la locomotora que avança i veurem si topa o al final hi ha que canvia els agulles i els dos trens passen sense tocar-se.

Ressaca de Festa Major i pels polítics i per molt altra gent allò el Dolce far niente no deixa de ser un somni d’aquells irrealitzables o aquells que quan arriba el millor moment, pam! et despertes i s’acaba....

Segur que quan arribem a Itaca el dolce far niente serà la divisa renovada d’aquella frase del filòsof Francesc Pujols "arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat" totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

Apa doncs, emprenguem el viatge.