L'exuberància dels sepulcres

Gravada en les pedres d’un raríssim monument que es conserva a Roma,
gairebé desconegut dels turistes i oblidat dels romans, l’anomenada Porta màgica.
Una sentència que diu: Si en el teu hort aconsegueixes que els corbs negres engendrin coloms blancs, seràs anomenat savi.
Maria Zambrano

A Tots els sepulcres (LaBreu Edicions), Jaume C. Pons Alorda, el poeta de Caimari, Mallorca, que ara té casa a Vilafranca del Penedès, hi ha reunit tres dels seus llibres, concebuts com una trilogia: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. Només fent una ullada als títols –els títols mai no són cosa banal quan estan ben meditats-, podem fer-nos una idea de l’itinerari que l’autor ha volgut seguir, i que descriu en el seu pròleg. Un itinerari que, resumint, va del naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn).       

Al volum Tots els sepulcres (que oportunament inclou els pròlegs que han acompanyat les anteriors edicions d’aquests tres llibres), l’autor hi desplega una poètica de la seva particular visió del món, que és culta, salvatge, exuberant i prístina alhora, fins i tot quan se serveix d’imatges de sepulcres reals o metafòrics, o quan parla dels detalls de la fosca, de la destrucció, de la putrefacció.

Sens dubte la vida és exuberant en totes les seves manifestacions. En la naturalesa el no-res no existeix, el nihilisme és una actitud mental, no és propi del món físic. En la naturalesa sempre hi ha alguna cosa que es fa o es desfà, alguna cosa sempre en procés.

Si una cosa és el poeta Pons Alorda és un poeta de la naturalesa, del vigor de la naturalesa amb què cada dia s’omplen tantes pàgines en el llibre de l’existència. En aquest sentit, em ve al cap una frase que escriu Teresa d’Àvila, quan en el que ella anomena una al.locució, el seu Jesús li diu a cau d’orella que no es preocupi, que li donarà llibre viu.

La trilogia Tots els sepulcres és un exemple de llibre viu. Tots els sepulcres, de Jaume C. Pons Alorda, destil.la saba pura en el circuït vital que s’inicia en el naixement i creixement, passa per la mort i la destrucció, i floreix de nou en el renaixement o resurrecció de la carn, com s’especifica bé en aquests poemes, i això no és cosa baldera. I és que, se sigui creient o no en aquesta resurrecció que predica el cristianisme, la nostra cultura de matriu cristiana exalta el fet de l’encarnació i, per tant, també exalta la resurrecció de la carn, o la seva puixança, que pel cas és el mateix.

No podem prescindir de la cultura que forma part del nostre inconscient col.lectiu. Cal recordar exemples literaris de la nostra cultura on apareix una calavera, com ara en Hamlet o en Faust. Escriu el gran Cirlot en el seu diccionari de símbols que en general la calavera és l’emblema de la caducitat de l’existència. Però en sentit concret, i tal com passa amb la closca dels cargols, és alguna cosa del que resta de l’ésser viu una vegada el cos s’ha desintegrat. No és estrany, doncs, que el jove Hamlet mediti sobre el ser i el no-ser amb una calavera a les mans, ja que la calavera adquireix el sentit simbòlic del vas de la vida i del pensament.

Seduïts per la potència d’un llenguatge d’una gran sensualitat no només tàctil sinó també mental –un llenguatge original, portador d’una veu gens adotzenada-, hem anat lluny, llegint el poeta de Caimari, que a través dels seus versos d’imatges fulgurants ens situa també, si així ens hi sentim inclinats, en el camí de l’alquímia, i la cita de María Zambrano amb què s’obre aquest comentari hi fa referència. Aquesta ciència, que imita la vida, pretén transformar la matèria. Se’ns diu que pretén transmutar el plom en or, en realitat una manera simbólica de parlar de la regeneració o, si voleu de resurrecció.

Com sabem, l’alquímia té tres fases, que es resumeixen en el solve et coagula, i que passen per la calcinació, la putrefacció i la solució o destil.lació, on es tornen a coagular els elements que abans s’han dissolt, però havent-se purificat o clarificat en el procés.

Vegem un exemple. El poema La immolació tant pot veure’s com l’expressió d’una experiència vital dolorosa, sagnant, com pot llegir-se en clau alquímica (en la fase solve), o en referència a arquetips sacrificials, ja siguin egipcis, grecs, jueus o cristians, tan propis de la nostra cultura:

     Ho vols.
     Sacrifici voluntari.
     Els bojos et prenen
     per escorxar-te a la figuera.
     Vessen llum
     els membres separats.
     Grotesc absolut, la bellesa.

Aquest ésser immolat pot ser un mateix en una experiència de crucifixió anímica, d’aquelles que t’esquincen, ja sigui de forma voluntària o no. Però sense sortir d’aquest present que ha donat lloc al moment poètic del poema de Pons Alorda, també podem veure-hi l’actualització o encarnació d’un vell arquetip: l’ésser sacrificat, l’anyell, que en la nostra cultura s’inicia en la figura del faraó esdevingut el déu Osiris, que és mort i esquarterat per obra del seu germà Seth; aquesta figura troba correspondència en el (frustrat) sacrifici del fill únic de Abraham, Isaac; en l’àmbit grec trobem la figura de Prometeu, l’heroi que pren el foc als déus (és a dir: la seva saviesa), pagant la gosadia amb el càstig de ser-li devorat el fetge de forma reiterada per un voltor; o en la figura d’Ifigènia, sacrificada per ordre de son pare Agamèmnon a fi i efecte de guanyar la guerra de Troia. Abans de l’època cristiana (que amb el sacrifici li dóna sentit) trobem la figura de Jesús el natzarè, esdevingut el Crist (o Messies), que mor en creu, i que posteriorment és divinitzat pel cristianisme postpasqual.

Tots aquests arquetips que prenen nom, ja sigui en el mite o en la història, es fan presents en aquest poema de Jaume C. Pons Alorda, bell i lluminós fins i tot en la seva crueltat. Aquesta és la tònica vital de la trilogia de Pons Alorda. Per aquesta raó, cal paladejar un a un els seus versos exuberants, sensuals i incandescents fins i tot en el gris de la cendra, cendra impregnada de llum, anunci o premonició de resurreccions com les de la mítica au Fènix. La vida es sentida com un oxímoron pel poeta Pons Alorda, és experimentada com una dansa-procés entre la mort i la còpula, entre el solve et coagula. Destruït però intacte, escriu en un dels seus versos en una relació de perfecta simbiosi. D’aquí ve que hagi llegit aquests triple poemari com un cim de l’exuberància dels sepulcres, imatge de la vida multiplicada.