Ja és una ganga

Una de les dirigents de MES (i que va tenir gairebé tots els càrrecs possibles al PSC quan ja no defensava el dret d’autodeterminació que havia caigut del seu programa en el Congrés de Castelldefels al maig de l’any 1982 ) i que a més tanca la llista de Junts pel sí a Girona, Marina Geli deia en una piulada: “Moviment d’esquerres formarem part del Junts pel sí, fidels al socialisme de la Transició que reafirmava el dret dels pobles a l’autodeterminació”. Bé, li compro l’afirmació però al meu entendre és incomplerta, l’autodeterminació de la manera que ho explica sembla un fi en si mateix i els socialistes de la transició a més de l’autodeterminació reclamaven uns avenços socials de manera indissoluble al dret esmentat de l’autodeterminació que la candidatura de “Junts pel sí” no crec que aportin ara. Quina llàstima que finalment allò que podria haver esdevingut un embrió clar, amb futur del socialisme català hagi acabat essent una crossa molt menor  amb pàtina de progressisme a la llista de Mas i d’aquells que l’han sostingut amb els pressupostos més pocs socials de la història del país.

Si aquest socialisme està lamentablement més que diluït, l’altre, el del PSC, ha entrat en una nova espiral involucionista amb la seva relació a la resta del socialisme espanyol representat pel PSOE amb un pèrdua de nivells d’influència i de la independència estatutària més que notable. 

Resulta que els ajuntaments del PSC de Castelldefels i Terrassa a on el PSC està en el govern (a Terrassa té l‘alcaldia i a Castelldefels, la tindrà un temps segons el pacte de govern) s’han adherit a l’Associació Catalana de Municipis per la Independència. Decisió que per part dels socialistes crec que és purament instrumental, de garantir-se evitar algun conflicte amb els socis o garantir-se suports que sense aquesta declaració no haguessin tingut per obtenir plaça en els governs.

Aquest fet irrellevant en el conjunt del partit i sobretot quan Iceta va donar via lliure als regidors i regidores per posicionar-se en aquest tema per evitar alguns rebuigs en possibles pactes i acords, aquest fet, dèiem, sembla que ha aixecat les ires del “jefe” del PSOE, Pedro Sánchez, que potser veu injustificadament vel·leïtats sobiranistes a on no hi són, però que dóna munició als partits contraris a l’expressió sobiranista i li planten la cara a la contradicció que aquetes adhesions poden significar.

Però, a més sembla que hi ha per enèsima vegada la recurrent i avorrida batalla entre socialistes catalans i espanyols respecte al paper que Catalunya hauria de tenir en una hipotètica nova (reforma?) constitució de l’estat espanyol. Batalla que, al nostre entendre, ja està fora de lloc perquè em sembla que una bona part de la societat catalana ja ha passat pàgina d’aquest debat, estèril, recurrent i sobretot cansat .

Al socialisme espanyol encara es pregunten si Catalunya és una nació.

A aquestes alçades es pregunten els del PSOE això. Encara tenen dubtes?

Ah! Bona pregunta.

I naturalment la resposta és clara, ni parlar-ne de posar-ho a la nova (hipotètica) constitució que faran quan manin i tinguin majories suficients (és a dir mai).

I aquí, els del PSC s’enfaden, només s’enfaden, o ho fan veure de cara a la galeria ...

Els barons socialistes no volen ni sentir parlar de tractar singularitats, ni model específic de finançament en un nou text constitucional, singularitats que evidentment no sols no la volen, sinó que ni l’entenen i la neguen.

La renúncia del PSC al dret a decidir en el seu programa electoral fel 27-S, fet amb nocturnitat i alevosia sense cap debat entre la militància ha estat la darrera (potser ja una més) claudicació del procés que acabarà portant a esdevenir el PSC una nova federació del PSOE a Catalunya, paper legítim, sens dubte, però contrari a la llarga tradició i al paper central en el catalanisme que ha jugat el socialisme català al llarg de més de quaranta anys. I respecte a l’anterior convocatòria electoral del Parlament significa l’arrenglerament clar amb el bloc unionista. Si allò del referèndum legal, pactat i vinculant, tenia com a mínim la voluntat de ser presents en el “dret a decidir”, ara ja ha declinat aquesta possibilitat. 

I creiem que El PSC dissortadament per alguns ja no és alternativa de res, la seva posició en el devenir polític i en el desplaçament el debat i del centre polític del país ha estat carregat d’una ambigüitat que l’ha portat a no ser creïble en la seva aposta federal que podria tenir un cert interès, però aquest paper ja els ha estat arrabassat per Catalunya sí que es pot. I li ha estat arrabassat per incompareixença o per una excessiva compareixença del PSOE negant cap mena de especificitat pròpia per Catalunya.

Està més que demostrat (equivocar-nos seria magnífic) que mai el PSOE actuarà com un partit decidit a emprendre un reconeixement de la singularitat de Catalunya ni en temes econòmics, ni en termes nacionals ni en termes socials. El seu jacobinisme històric, la posició dels seus barons per obtenir més quota de presència i poder, i la necessitat de recuperar els vots que perdi a Catalunya en altres indrets de la península, sabent que el PSC ja no els aportarà el vots claus per una victòria a Espanya, els portarà a no fer cap esforç d’entendre el PSC, que legítimament podria abanderar un federalisme possibilista que tingués acceptació electoral, més aviat el que farà serà negar qualsevol estatuts diferenciats com a Nació a Catalunya. Ho tenen clar. . 

Veurem el resultat que obtenen el PSC té el 27-S, malauradament crec que tindrà un paper residual, un cop més es fa palesa el que durant molts anys era l’actitud PSC governar alguns ajuntaments -cada cop menys també- però renunciar a governar Catalunya i ara a més renunciant també a ser instrument centrals en els canvis que s’aniran produint irremissiblement al nostre país. I mentre el PSC fa aquesta renúncia, les diverses escissions de base sobiranista del PSC fan de farciment i donen en part pàtina social a la llista de Mas.

La veritat no sé que és pitjor.

Llàstima de tants esforços col·lectius.

Clarament ser socialista a Catalunya i en temps de rebaixes sembla que és una ganga.