Torna setembre

Agost ja s’ha acabat. Torna setembre i sembla que tot plegat torna a posar-se en marxa (mai res s’ha aturat), potser encara a ralentí però vaja ben aviat tot plegat agafarà el ritme de creuer i ja anem directes cap a la tardor i l’hivern. Res de nou. Ja ho sabem de cada any.

Les escoles ja han obert les portes i els professionals preparen el proper curs, que serà potser mogut altre vegada i amb l’aplicació si no hi posen remei de nous aspectes de la controvertida llei Wert.

Els diaris semblen recuperar les planes habituals i posen més atenció a les notícies amb continguts, abandonant aquelles banalitats més estiuenques, tot i que enguany amb el tema de la immigració poques banalitats hem trobat.

Els mitjans audiovisuals ja han deixat en bona part el magazines d’estiu.

Torna setembre.

A nivell personal com cada 1 de setembre (i cada 1 de gener) la majoria ens farem, com és habitual, propòsits. Propòsits ferms que ens ajudin a arribar fins la propera fita de autoimposar-nos compromisos que és el primer de gener.  .

Que si rebaixar uns quants quilets fruit d’alguns plaers estivals, ordenar el munt de papers que s’han anat acumulant, obrir les cartes que hem deixat abandonades, segur que són factures, i també, llençar paperassa ja inútil, fer llistes, que mai més comprovarem el seu compliment, del que farem i del que no farem, ens posarem al dia les agendes i aquells que en tenen tornaran a la feina que també agafarà un ritme més “normal”.

Propòsits, que potser complirem o potser els deixarem per una altra ocasió.

D’entre aquets propòsit me’n he fet un de clar, no escoltar gaire tot l’allau de publicitat i propaganda electoral que arribarà immediatament .

Propòsit de ser selectiu amb les informació i em sembla que no serà tasca fàcil de complir per l’enorme contaminació publicitària directe o subliminal que hi ha.

Propòsit d’evitar llargues lectures programàtiques i menjades de “coco” de les diverses candidatures i els seus missatges electorals i electoralistes.

Intentar destriar (com fa tothom, en el fons) els missatge seriosos del populisme fàcil i que segurament enganxa però que a la llarga és inútil. No creure-m’ho tot i destriar com farem tots allò que ens interessa i deixar bona part dels missatges.

No és fàcil perquè l’allau informatiu, i encara no ha començat la campanya, és ja d’alta intensitat.

Tampoc els missatges són clars i on he dit això, ara ho rectifico. Resulta que el Sr. Sánchez president de l’ANC, ja sigui per un lapsus, o bé per un atac inconscient de sinceritat diu en mig d’una entrevista que naturalment si Catalunya assoleix la independència estaria fora d’Europa encara que fos transitòriament, aquesta declaració que contradiu el que s’ha dit a tor i a dret ha de ser corregida ràpidament a través del seu mateix tuit ja que evidentment es converteix en notícia destacada per aquells que estan en contra de qualsevol sortida al repte entre Catalunya i el seu encaix en Europa de manera diferent a com està ara.

Furgar en la contradicció, exercici propi de les campanyes electorals

Però des de totes les candidatures sembla que es llencin missatges d’aquells que s’anomenen arguments de la por, des de qüestionar si es cobraran les pensions que  no està clar per més que diguin uns i altres. (Tot i que la pensió és un dret personal i  els treballadors d’aquí que van treballar a Alemanya, per exemple, cobren una pensió d’aquell país, per tant els que hem treballat a Espanya seguiríem cobrant d’Espanya, oi. O no?), altres qüestionen la possibilitat del propi país a tenir una capacitat de genera prou riqueses com per mantenir unes cotes de benestar comprable a altres països. En fi que per dir coses no quedem....

I encara des de aquells que es volen anomenar com la revolta del somriures més conegut com el “junts pel sí” i que van lògicament denunciant la campanya de la por dels altres cauen en el mateix parany quan ens diuen en l’argumentari que tot allò que no sigui votar aquesta llista (la dels junts, clar) i en conseqüència per la independència és afavorir a Aznar i Rajoy i també acabar amb les retallades .

Osti! que be el papus...quina por!

Treure el “santcristogros” per demanar-nos el vot em sembla una mica esbiaixat. Ja se sap que en campanya gairebé val tot, i que cap missatge és gratuït i cadascun d’ells porta alguna intencionalitat concreta. Però sentir de la boca de segons qui que el votem a ell perquè no torni Aznar, és poc creïble quan ha votat sistemàticament al costat del PP i del mateix Aznar (que recordem-ho  parlava català en i en la intimitat i alguns van portar a la pràctica allò que diu el clàssic: puix que parla en català, escoltem-lo).

I naturalment això de que acabaran amb les retallades doncs també em fa dubtar de la veritat de l’argument sobretot veient el que hem vist i hem patit col·lectivament ...

Altres ens prometen auditar el deute, De veritat? i quan l’hàgim auditat decidiran no pagar, au i què més...

Però el que ja sembla d’opereta és que ara, a poques setmanes de les eleccions catalanes i a poc mesos de les generals, el president Rajoy ha obert les portes a una possible reforma de la constitució. Negant-ho sistemàticament ara sembla que veu la possibilitat de canvis al text constitucional.

Això sí canvi purament estètics i molt limitats. Per descomptat cap possibilitat d’introduir cap element que permetés un encaix més còmode de Catalunya.

I tampoc res d’autodeterminació, (l’argument socialista és també que cap constitució del món en parla).

La proposta ens sembla que arriba tard i malament.

Tard perquè arriba ja en plena precampanya i això li dóna poca credibilitat i se li atorga poca versemblança per part de la resta de partits perquè és més un toc oportunista que una veritable voluntat de resoldre temes que ja al llunyà 1978 van quedar mal resolts.

I malament perquè si el mateix Rajoy reconeix que el problema més greu que té l’estat és el repte que ha plantejat Catalunya (amb resolució incerta) intenta modificar la constitució i no voler-ne parlar és fer una reforma poc menys que inútil.

En fi també és cert que obert el meló mai se sap quan talls se’n poden fer i com es poden fer...

Però tot va semblar un miratge perquè dies més tard el mateix Rajoy deia que si amb la reforma que el proposa no és acceptat pels altres doncs que no cal reformar res, que tot ja li està bé.

Sensacional!

En fi m’havia fet el propòsit d’evitar caure en al temptació de no seguir i no comentar algunes de les propostes, segurament els menys importants del que de veritat es juga a les eleccions, però com tant altres propòsits som incapaços, em reconec impotent per complir-los, em sento feble per evitar la reacció davant algunes informacions .

Sempre igual caiem de quatre potes en el paranys de la realitat.

Som (sóc) incorregibles. Això sí, torna setembre