Platja Llarga

Platja llarga, així ha titulat el seu darrer llibre de poemes Roser Guasch, nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, però amb residència a Tarragona. Aquestes dades no són sobreres. Estem parlant dels seus orígens en un lloc de terra endins, posteriorment ampliats en els horitzons de la platja de Tarragona, aquesta platja llarga del poema, i que aquí és també un hàbitat per a l’autora. En aquest poemari la platja ha esdevingut un espai per a la meditació.

Es diu que sovint és en el viatge –el viatge entés com una aventura vital encara que sigui curt- el que ens proporciona aquella distància, a vegades necessària, per retrobar-nos en la nostra intimitat. Ho afavoreix el temps de parèntesi. Un temps que s’allargassa. A vegades tant s’allargassa aquest temps que sembla temps detingut. Temps demorat. La meditació requereix d’aquest temps detingut, demorat.

En el text que encapçala Platja llarga (Arola editors), Roser Guasch es refereix a la platja com la seva casa. Aquell lloc al qual retornem cada dia sense parar esment en aquest retornar. És per això que cal la distància per retornar a casa, o la seva extensió, la platja, d’una altra manera. Amb atenció. Aleshores les coses agafen un altre color, un altre volum, una altra textura. Encara que hi hagi crancs –una figuració de les maleses- a la sorra d’aquesta casa-platja que ens facin mal.

Tot el poemari de Roser Guasch, Platja llarga, és una llarga meditació sobre les petites coses que, mirades, observades amb atenció, prenen categoria en les nostres vides. Anar a la platja pot ser un divertiment, és clar. Però també pot ser viscut com un retorn a les nostres qualitats primordials, lligades a la natura, lligades a la innocència, a un món sense pecat, millor dit: sense ferides. Però les ferides es poden curar a la casa-platja. L’aigua salada és un bon cicatritzant per a les ferides.

En els passejos per la platja en un estiu que pot ser qualsevol estiu, tot i que el de l’autora tingui identitat, fesomia concreta, és a dir, que correspongui a un estiu o diversos estius viscuts, el pensament es deixa anar, flueix, no s’entrabanca. Aleshores sorgeixen, diàfans, els moments del dia amb tota la seva nuesa, intensitat i perfum. I el cafè del matí pren una dimensió desconeguda perquè és aquell cafè, simplement, o perquè, com la magdalena de Proust, recorda altres cafès presos en altres matins epifànics. En aquests poemes de Roser Guasch sovint passat i present se superposen en la dinàmica del pensament, però també de les sensacions.

Com en una cançó, o com en un romanç, els versos de Platja llarga s’encadenen i els poemes agafen un sentit unitari. Platja llarga és com un poema llarg només interromput per les pauses imposades per cada poema, per cada meditació. En aquesta contemplació serena, la sorra enlaira el pensament i l’aigua eixuga les llàgrimes Perquè la vida és tot això, i les metàfores no sempre han de passar pels camins habituals, a vegades s’han de canviar (i en això l’autora hi Excel.leix) perquè evoquin altres sentiments, aquells sentiments inexplicables. La paraula fa de dic de contenció, tant per dir el plaer com per dir el dolor.

Els lectors podem veure en el poemari Platja llarga, de Roser Guasch, un regal preciós com l’aigua de la mar que deixa petxines a la sorra. Cal agrair a la poeta que des de la seva platja-casa ens inviti a meditar sobre la lluna que creix, sobre la lluna que minva, sobre la lluna que sempre torna. Tot és aquí i ara. Salvem-ho per a l’eternitat del moment. Quan aneu a la platja, alentiu, com ella fa, el pas en la sorra, contempleu-ne els grans daurats en la vostra mà. Tindreu una sorpresa. Com ja ens havia advertit el poeta William Blake, en un gra de sorra hi ha la imatge del món, tota l’existència és pot veure en aquesta petitesa. Pols d’estrelles, en deia el nostre savi Joan Oró. I és que entre tanta llum, cal obrir les mans, diu la poeta. Una manera de dir que cal estar oberts a la bellesa de l’existència. I, com la Soleia de Joan Maragall, deixar-se prenyar per la llum del sol, que és el mateix que dir ser fecundats per la vida.