La biografia de Ramon Mercader, una lliçó d'història

Acabo de llegir una història personal apassionant, com són apassionants totes les històries de gent excepcional, no adotzenada, captivadora. Acabo de llegir, per capítols i al llarg de 600 pàgines, la que en podríem dir una fantàstica i colossal novel.la farcida d’enjòlits i equiparable, en complexitat psicològica i en rerefons històric, a Guerra i pau, del gran Tolstoi. Acabo de llegir la biografia de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, fet que es va esdevenir, implacable, al seu últim lloc d’exili, la Ciutat de Mèxic, el 20 d’agost de 1940, ara ha fet 75 anys.

El controvertit líder bolxevic va morir l’endemà a resultes del cop de piolet que li va clavar Mercader per l’esquena. Li va obrir una ferida de set centímetres al crani. Quan Mercader va morir encara sentia el crit esgarrifós del vell revolucionari i creador de l’Exèrcit Roig en la guerra civil russa. Crit que el va paralitzar. Aquest moment va ser aprofitat per Trotski i, forcejant amb el seu homicida, va empènyer-lo per evitar que li donés un segon cop mortal. Tota la vida futura de Ramon Mercader va estar condicionada per aquest assassinat del qual, segons sembla, no es va penedir.

Amb el títol de Ramon Mercader, l’home del piolet. Una biografia de l’assassí de Trotski (Ara Llibres), el seu autor, el doctor Eduard Puigventós López ens ofereix un esplèndid retrat de Ramon Mercader del Río, que ho és també de grup i d’època, el nostre segle XX, tan convuls. Aquest retrat de Mercader, elaborat amb detall, fruit d’una investigació exhaustiva, és com una perfecta pintura miniada que inclou també els tornassolats no només d’una personalitat complexa sinó també d’un entorn i d’una època de grans i contrastades lluites ideològiques. És un retrat que revela també el retrat no menys envitricollat de la seva víctima, Lleó Trotski. Retrat que el seu gran enemic, aquell que a distància li va dictar sentència de mort, Stalin, va fer desaparèixer de totes les fotografies on apareixien junts. Dos galls en un galliner no pot ser, diu la dita popular. 

Stalin va ser un gran especialista a fer desaparèixer els qui considerava els seus enemics, o la gent que simplement li feia nosa. Però, com es veu en aquesta magnífica lliçó d’història del segle XX que és el relat Ramon Mercader, l’home del piolet, també feia desaparèixer sense contemplacions els qui en un moment l’havien servit. Són famoses les seves purgues, els seus gulags, el terror que va imposar.

Ramon Mercader va ser un estalinista convençut i, per tant, un anti-Trotski, el diable en persona, si se’n vol fer una caricatura per justificar l’injustificable: el seu assassinat. Parlem d’altres temps. ¿Aquells temps en els quals semblava que tot s’hi valia, com en la nostra Guerra Civil, preludi de la Segona Guerra Mundial i sense oblidar la posterior Guerra Freda, on morts i assassinats polítics eren fets quotidians? Ramon Mercader mateix havia dit, després de passar vint anys a la presó mexicana, i d’haver observat que mentrestant el món havia canviat, i no poc, que ara les coses s’haurien de fer d’una altra manera. És clar. Perquè a ell la militància en el partit comunista, i la seva dedicació en cos i ànima als serveis secrets de l’URSS (en la seqüència GPU – NKVD- KGB), l’havia convertit en un criminal. 

Llegint la biografia de Ramon Mercader, que va viure amb tantes identitats falses per poder dur a terme les comeses que se li encarregaven, el lector, la lectora, es pot preguntar quin ble l’aguantava per dins si no és la fe en alguna cosa superior, tot i que la fe va quedar en el que ja era en un principi: una utopia, ja que la realitat, i no va trigar gaire temps, va esdevenir un déu fals i sanguinari, com després amargament Ramon Mercader va poder comprovar en la seva estada de catorze anys a la Unió Soviètica, on la dictadura del proletariat es va convertir en la dictadura d’uns pocs.

L’estada a Cuba, on va morir l’any 1978 amb només 61 anys, va ser una altra cosa. El seu cap del KGB, Eitingon (amb ell vaig aprendre a ser un bon comunista, dirà Mercader), un dels daminificats de les purgues estalinianes malgrat haver estat sempre fidel als principis de la Revolució, creia que el càncer d’ossos que es va endur de forma prematura aquell home alt, sa i ben plantat que era Mercader, l’havia provocat un enverinament per ràdioactivitat abans de la seva sortida de Moscou cap a l’Havana. No és descartable, vist com anava tot, i ell mateix, com a agent del KGB, en sabia les claus.

Per la mort de Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com Trotski, i per la seva fidelitat a l’URSS, Ramon Mercader va rebre les insígnies de l’Orde de Lenin i l’Estrella d’Heroi de l’URSS. A Cuba, l’última etapa del seu exili, les tenia en un calaix de la tauleta de nit. Roquelia, la seva dona mexicana, i en to de menyspreu, s’hi referia com el cajón que guarda la mierda que le dieron por su trabajo. Aquesta medalla, la d’Heroi, l’havia vista, una vegada, un jove Tomàs Pàmies, el fill gran de Teresa Pàmies. Des de la seva joventut, la futura escriptora tenia en molta estima tant Ramon Mercader com la seva mare, la combativa comunista Caritat Mercader, veritable inductora de la trajectòria del fill, tal com es va perfilant en la biografia de Ramon Mercader. I és que els retrats personals acaben sent retrats col.lectius, i en els quals la família a vegades hi té un paper ben important, com en aquest cas.

En resum. Després de llegir l’excel.lent treball del doctor en Història, Eduard Puigventós López, ens podem preguntar on som i què en queda, de tot plegat. El temps, aquest gran escultor, com escrivia Marguerite Yourcenar, ens afaiçona, i de quina manera. La figura de Trotski ha anat decreixent, esvaint-se, ha passat avall malgrat l’aparatositat del seu assassinat. La figura d’Stalin, el seu antagonista, és la viva estampa del terror, equiparable al terror desencadenat per Hitler. Ramon Mercader, el seu trajecte vital amb un punt sacrificial per una causa, i heroic malgrat el seu crim execrable, és objecte de novel.les i de pel.lícules.

Tendim a mitificar fins i tot l’horror. Per aquesta raó, de tant en tant, per sanitat mental i per ètica pràctica, cal posar els peus a terra i llegir la història procurant la més estricta objectivitat, llegir-la des de tots els angles possibles per tenir-ne una visió global (el treball historiogràfic de Puigventós és modèlic), saccejar-la de dalt a baix de totes les idees preconcebudes i aprendre’n les lliçons. A partir de la seva estada a Moscou, el mateix Mercader va anar veient que aquella realitat, per la qual ell havia fet el que havia fet, i no era poca cosa!, no era tal com s’esperava. En aquest sentit, escriu el seu germà Lluís Mercader, comunista com ell: Fue un período muy interesante porque entonces Ramón empezó a cambiar ideológicamente.

Un dels detonants d’aquest canvi: el seu treball a la Casa de Espanya, que, tal com es llegeix al llibre d’Eduard Puigventós basant-se en diversos testimonis escrits (la bibliografia d’aquest llibre és monumental), més que un lloc de la memòria era un lloc de desmemòria, una mena de tribu on hi havia un cap, la Passionària, potser també Carrillo, i altres ballaven el seu so. I en què es basava, aquesta desmemòria? En escriure una història esbiaixada de la Guerra Civil Espanyola. Per aquest motiu, entre tanta història esbiaixada com ens ha arribat d’una banda i de l’altra, ens calen treballs rigorosos com aquest que acabo de llegir: Ramon Mercader, l’home del piolet. Una biografia de l’assassí de Trotski. Així, amb totes les lletres.