Per fí!!

Per fi.
Ja era hora.

Hem començat la campanya de la mare de totes les eleccions. La campanya que ha vingut precedida per la precampanya més llarga de tota al història, des de que el President-candidat Mas va anunciar les eleccions fa més de set mesos, aquí tot ja ha anat sobre la propera cita lectoral.

I començar la campanya vol dir que tot aquest enrenou ja s’acaba!

I ja sabem que agafar avantatge és imprescindible en una campanya per unes eleccions que ambientalment es veuen diferents, transcendents sens dubte, però que en el fons i en els resultats sembla que no seran tant diferents com les que hem tingut en les darreres convocatòries electorals amb la diferència de que s’ha volgut i aconseguit, en part, donar-les-hi el caràcter plebiscitàries i que comporten les polítiques de blocs. Els resultat ajustats potser, però clars en la seva resolució, també.

I que quedi per la història la campanya s’ha fet coincidir – casualment? Intencionadament?. Qualsevulga és legítima) amb la Diada Nacional de Catalunya.

Amb concentracions, vies cap a la república i amb l’entusiasme popular de sempre.

I hores abans del començament de la campanya el President Candidat Mas ens tornarà a envair el menjador de casa fent de President, de President Candidat, o de President en funcions.... de president segur!.

Tot plegat sens dubte anima el debat de la campanya, uns apel·lant a la normalitat institucional i altres emplacen a la Junta Electoral perquè prengui mesures restrictives... El pa de cada campanya.

I ja sabem que les campanyes electorals donen per molt, tesis doctorals, llibres explicant qui són els candidats i candidates i la seva vida, s’han escrit nombrosos i interessants manuals de candidats/ates, llargues memòries i dietaris de combat en els quinze dies que dura la campanya, recomanacions d’experts, lliçons del “gurus”de la imatge política i el màrqueting electoral populista, anecdotaris més o menys aconseguits dels primers espases, divertiments i especulacions llargues i saberudes dels inefables politòlegs, missatges de lúcids i a voltes contradictoris de sociòlegs i antropòlegs, catàlegs de joc net i brut cap a l’adversari, llista d’insults, accions carregades d’inventiva de la UDF (unitats de delictes fiscals) manuals d’ètica i d’estètica, oratòria i retòrica pels candidats/ates i fins i tot alguns consells sobre el Feng-Schui electoral.....

De tot i més, molt més, segur.

Pot definir-se una campanya electoral com el conjunt d’accions comunicatives que fan pels candidats i partits amb l’objectiu de guanyar vots. Aquestes accions han canviat substancialment, des dels cartells a les parets a les xarxes socials, des dels mítings multitudinaris fins al cafè a casa de l’amic i amb uns quants possibles ciutadans suspectes de ser convençuts, des la pancarta i el cotxe amb altaveus a magnífics espots publicitaris on els candidats són magnífics i gairebé tenen les propietats d’aquell “primo de zumosol” que ens traurà de totes les peripècies en que ens posat de manera conscient o inconscient.

Els candidats semblen àngels de la guarda que vetllen per la nostra felicitat.

I ja sabem que no és així però insisteixen en voler-ho semblar.

La primera fase explicativa i de proposició ja està en la recta final, malgrat en aquestes eleccions només sembla que hi hagi una controvèrsia entre afirmacions i negacions del que podria ser o no ser Catalunya.

Vivim una campanya en que el debat entre el que ha fet el govern i el que proposa fer sembla que no importa, els que encara creiem que una campanya és també analitzar el que han fet els qui han governat, som titllats d’ antiquats, que en aquest moment –diuen-  històric això no cal tractar-lo, que només cal parlar de futur, però encara creiem, potser innocentment, que per parlar de futur cal haver analitzat el que han fet els que ara ens prometen l’“oro i el moro”. O, no?

Bé cadascú s’ho agafarà com vulgui més enllà del que pensi i vulgui votar.

Tal i com es plantegen aquestes eleccions del 27-S la campanya creiem que està prou tensionada com per haver mobilitzat ja una bona part de l’electorat. Les situacions de fort enfrontament (dialèctic i ideològic, deixem-ho clar, dels altres d’enfrontaments, cap) porta que també els respectius partidaris ja estiguin mobilitzats i hagin decidit el vot).

Però els estudis demoscòpics que es van presentant parlen d’una franja d’indecisos que, situats en el prop del 20%, poden ser els que decantin la balança. I, per tant la campanya, en bona part, anirà segurament adreçada a intentar convèncer i/o seduir a aquets indecisos de que la corresponent opció que defensen els candidats és la millor per ells però també pel país. Fins ara els experts consideren que les campanyes només (i ja és molt) poden fer variar a un 3% de l’electorat, però aquets cop cal anar a totes i esgarrapar el vot d’on sigui i de tot quisqui fins i tot més enllà de les coincidències i coherències ideològiques.   

Ara es succeeixen els actes formals de reclamar el vot. A través de reunions, presències, arguments i també moltes desqualificacions, masses, de l’adversari. Es tracta de polaritzar al màxim. Les forces politiques, les que ja tenen representació i les que aspiren a tenir-ne, hauran de convèncer a la ciutadania, primer que votin i, desprès que ho facin per la pròpia força política o, com hem vist en aquesta contesa, a les persones que les encapçalen. Ara les “marques” sembla que en alguns casos sumen i en altres diuen que resta i per tant les amaguen. Són els temps.

Quinze dies i acabem la campanya, i ens traiem del damunt tanta i tanta retòrica buida, després, a partir del 28, que és quan vindrà el més important i seriós és quan caldrà estar realment pendents de com anirà tot plegat.