Silenci! Es negocia i potser es pacta

En un moment en que es reclama des de tots els àmbits polítics i socials la màxima transparència política, que hi hagi claredat en els processos per arribar a accions polítiques, que hi hagi absència d’opacitat en les relacions per arribar a determinades realitats polítiques, ara quan això és un bé col·lectiu molt preuat no deixa de ser una interessant contradicció que hagi caigut un llosa de silenci, imposada, autoimposada i segurament oportuna, a tot el procés negociador entre les forces polítiques que aspiren a portar el timó cap a Ítaca, a estar al capdavant del procés que ens portarà a la independència.

Alguns reclamem llums i taquígrafs, mentre l’apagada informativa ha durat, els telèfons no es podien utilitzar sota la sospita de que estaven punxats i es podrien difondre les hipotètiques converses. No calia sens dubte explicar fil per randa quin és el debat intern en cada una de les forces polítiques però potser si que hagués estat bé conèixer els documents ja consensuats per cada força per veure i analitzar com podria esdevenir un procés de pacte.

Això també potser seria nova política, o no?.

S’entén perfectament i es desitjable la discreció, el tempteig, el llançament de globus de sondatge en forma de propostes, observar la gestualitat del possible negociador, amagar amb discursos pretesament èpics, fer-se fotos amb un look rejoveníssim i renovadíssim. Es pot entendre el marcatge gairebé a l’home que es vol fer des de determinats àmbits d’influència dels entorns dels qui majoritàriament tenen la possibilitat d’acabar manant per fer trontollar les posicions dels hipotètic socis i també s’entenen les opinions sobre el que caldria i convindria, però cal deixar un marge de tranquil·litat a les forces que han d’acabar (o no) pactant una proposta que suposem serà, aquests cop sí, explicada i coneguda abastament i públicament.

I la pressió també ve des de la Societat Civil i així cal entendre les declaracions del President de l’ANC Jordi Sánchez: "Si Mas no és president, probablement ens abocarem a unes eleccions”.“Tothom té clar que unes noves eleccions serien el pitjor escenari, per això estic convençut que hi haurà acord”. Ningú ho entendria perquè seria posar en risc els quasi 2 milions de vots”, i encara hi afegeix amb rotunditats: “prescindir de Mas de president seria un problema”

I per descomptat ja sabem que si hi ha acord al final de la negociació, aquesta no satisfarà a ningú, ni als propis subscriptors perquè hauran d’haver fet renúncies ni a part dels votants de les forces que han hagut de pactar.

Això sempre ha estat així, es pot estar còmode amb l’acord però segur que mai estaran del tot confortables en el marc que s’acabi establint després del pacte.

I la gestió de la desavinença i del límit del desacord posarà, sens dubte, en evidència moltes vegades a la majoria parlamentària.

Molta paciència i dosis de til·la i valeriana al llarg de la legislatura que intuïm que serà més llarg dels 18 mesos que semblava que tindria. 

Això sí tothom va estar pendent el dijous passat de la conferència de la Cup a la Universitat Pompeu Fabra,que com un nou oracle de Delfos on anaven els antics grecs a consultar i a rebre respostes i prediccions de la les divinitats, es va trencar el silenci, es van obrir les portes i finestres de bat a bat i per veure si alguns dels sis oradors que van intervenir donava pistes o certeses per on anirà el pacte o no pacte...

I l’oracle va parlar i ho va fer de manera coral, sis dels deu diputats de la CUP van entendre’s com les antigues pitonisses gregues al llarg d’una hora explicant que “No ha variat la posició que hem tingut abans, durant i després de la campanya", i van  afegir que ara és el moment de parlar «del què, del com i del quan».

Realment han dit coses, moltes i, pots estar o no d’acord, però prou interessants totes elles però tampoc han aclarit la seva posició sobre la possible elecció de Mas com a President, tampoc han tancat els portes definitivament si hem de fer cas al diputat Busqueta: “Sabem que el procés és col·lectiu i profund. Junts pel Sí és l’única formació que pot i ha de formar govern”. Queda veure com es fa possible això.

La posada en escena impecable però potser no calia cap apagada informativa per dir el que es va dir, i tot molt important però potser poc novedós. Ara, això sí, gran expectació mediàtica.  

I concretant ha estat el diputat Busqueta que ha resumit amb claredat les proposicions de la CUP per començar -o a seguir- negociant: ruptura democràtica, procés constituent i pla de xoc

En definitiva la prova del cotó fluix està en que abans de parlar de la possible investidura de President que per Junts pels sí sembla encara innegociable la persona d’Artur Mas, volen fets concrets de ruptura del marc actual per parlar del nou President.

Però potser que no s’hi entretinguin massa en els prolegòmens perquè el “tempus” de la negociació i posada en marxa del nou Parlament no és una qüestió banal. Cal pensar que d’ençà la convocatòria de les eleccions espanyoles el Congrés estarà dissolt i el govern en funcions i més preocupat per fer campanya que no d’enfrontar-se a més problemes dels que ja tindran.

El Parlament pot començar a tirar endavant projectes i propostes de llei que segurament només tindran resposta jurídica i no política i això encara potser tensionarà més el procés en un moment d’incertesa política a Madrid, amb un possible resultat obert en les eleccions que possiblement no ajudin a conformar tampoc un govern espanyol donada la necessitat de més de dos partits si les enquestes aquest cop l’encerten. Caldrà aprofitar tots els moments processals i jugar bé les cartes ves per on les espanyoles segons com puguin convertir-se en una metafòricament segona volta electoral.

No sabem si tot plegat durarà gaire o si a partir d’ara trencant els silencis i totes les negociacions seran ofertes en directe per TV-3.

Però que comencin ja i sobretot que acabin i que acabin bé.

Ja ho ha dit la nova i rutilant figura mediàtica habituals aquest dies dels platós televisius Monsenyor Charamsa. “El Cas català és una gràcia ,un do per Europa”.

Quanta raó!