La Vall de Boí, un microunivers

A primers d’agost vam fer una estada a la Vall de Boí. Hi havíem estat una altra vegada, quan vam visitar el Parc Nacional d’Aigüestortes. En aquella ocasió, just arribar a l’estany Llong ens va atrapar una pluja que era com una flassada d’aigua. Vam quedar xops com pollets acabats de néixer. Havíem començat l’excursió amb un bon sol, però al Pirineu l’estiu és així, imprevisible, de manera que cal portar sempre un impermeable a la bossa o a la motxilla. En acabar de ploure va tornar a sortir el sol…

Si abans de fer la visita al Parc d’Aigüestortes havíem visitat l’església romànica de Sant Joan de Boí (els taxis per anar al Parc parteixen d’aquesta localitat), a la tornada vam visitar Sant Climent i Santa Maria de Taüll, tresors preciosos de l’art romànic. Aquest any vam tornar a fer les visites, ens vam deixar atrapar una vegada més per la màgia d’un art pictòric que no descriu sinó que simbolitza una realitat que només pot ser vista amb la mirada posada en el transcendent de la vida.

Les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll es poden veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Però la contemplació de les reproduccions provoquen igualment una emoció certa, potser perquè l’espectador es troba immers en l’àmbit del sagrat que va originar aquestes frescos en absis i parets. Val la pena fer la ruta del romànic sencera, que inclou la Nativitat de Durro i Santa Maria de Cardet, així com visitar el Centre del Romànic de la Vall de Boí, a la població d’Erill la Vall, on es visita també l’església de Santa Eulàlia.  

L’hospitalitat de la gent de la Vall de Boí és un altre dels seus patrimonis. Així, ben instal.lats a L’Hortal, un allotjament rural al poble de Barruera (l’església romànica del qual, Sant Feliu de Barruera, té un cementiri petitó al costat de l’església on vénen ganes de ser enterrat), aquest agost vam recórrer la Vall sencera, poble per poble, fins a fer-nos amics d’un indret de muntanyes magestuoses presidides pel pic de l’Aüt (2.532 metres), i que per les seves característiques cal veure com un microunivers, un espai paisatgístic vertebrat per les aigües saltironejants i cristal.lines de la Noguera de Tor.

També vam anar més d’un dia al balneari de Caldes de Boí per passejar pels seus bells encontorns de pel.lícula, i llegir llargues estones asseguts sota un arbre agombolats per la remor de l’aigua, i mullar-nos les parpelles amb aigua de la font termal de Santa Llúcia, així com, en el meu cas, fer un bany calent, reconfortant, a les polides instal.lacions del balneari termal amb aigua de tartera, en record de Pedra de tartera, la novel.la de Maria Barbal. L’oferta de serveis termals, terapèutics i estètics és variadíssima i els professionals que els duen a terme, tan acollidors.

Cal dir, i no és cosa menor, que tots aquests dies vam menjar de forma esplèndida. La cuina de la Vall de Boí, la típica, està fonamentada en el que dóna la terra i en la traça de les mestresses que dia rere dia, any rere any, l’han conservada amb tota la seva puresa, canviant les menges segons els productes de la temporada. Val la pena conèixer la gastronomia de la Vall de Boí, cuina de muntanya, i aprendre’n alguna recepta per fer-la a casa. És per aquest motiu que cal tenir ben a prop la publicació Cuina i terra de la Vall de Boí (Editorial Meteora), amb textos d’Albert Moyes Farrero, que informen sobre les peculiaritats de la Vall de Boí (història, paisatge, art, artesania, festes, mitjans de vida tradicionals, com ara la ramaderia, i moderns, com ara el turisme i l’estació d’esquí), juntament a un bon grapat de receptes de les cuineres de la Vall de Boí, que ofereixen als lectors el bo i millor de la seva cuina tradicional, hàbilment distribuïda en quatre capítols, un per a cada estació de l’any.

No cal dir que a la tardor, l’estació que som ara, els plats tradicionals s’omplen de bolets: pinetells o rovellons, ceps o surenys, rossinyols (tot i que aquest bolet també es cull a la primavera), fredolics… Mentre cuineu a casa un d’aquests plats, us vindran a la memòria bells indrets del paisatge de la Vall de Boí, les seves construccions de pedra típiques, la bondat de les seves aigües termals, la parla de la seva gent, amb les seves expressions genuïnes, la serenitat que es respira a l’interior de les esglésies romàniques, úniques al món… I voldreu tornar a la Vall de Boí, segur.