L’empremta del XIX. Quina?

Ara fa poc s’ha suscitat de nou un debat a l’entorn del Museus de Vilanova i el seu poc aprofitament, el detonant el fet de que l’empresa que fins ara feia les visites ha acabat el seu contracte i per comtes de perllongar-lo fins el nou concurs ho han adjudicat a una altra que haurà de començar a formar el seus guies. En fi... que  dir..

És un debat, el de què cal fer amb el patrimoni, en el que s’han esmerçat moltes forces sense cap mena de resultat tangible o almenys a mi m’ho sembla, més enllà de bones reformes físiques i de discurs sectorial que ja és molt. I que quedi clar, repeteixo,  que hi ha hagut una millora substancial en els aspectes museístics –i esperem que amb el recursos que ha obtingut el Museu del Ferrocarril agafi l’embranzida que es mereix-  però en canvi en altres aspectes vinculats al discurs patrimonial o a elements importants estem igual que fa vint o trenta anys amb responsabilitats compartides i repartides per part de tothom que hi hagi tingut alguna cosa a veure.

I si parlem de l’àmbit territorial (comarcal si es vol, per no invocar altre vegada en va el Penedès) és un debat en que cada cop que es vol resituar ens trobem amb la dispersió que fa gairebé impossible trobar un paraigües que aplegui la possibilitat d’un discurs territorial comú i de la projecció conjunta.

Fa ja una colla anys, perduts en la nebulosa de la història, el Garraf va llençar  el projecte que sota el lema de Garraf l’esperit del Romanticisme, tractava d’aplegar recursos i propostes conjuntes que dinamitzés el territori globalment en el tema patrimonial. Un intent de vincular col·lectivament patrimoni, cultura i dinamització econòmica.

Era una proposta de voluntat global i d’execució conjunta amb la voluntat de posicionar el territori i donar valor al patrimoni a través d’actuacions coordinades.

El cert és que van fer coses interessants però tampoc va reeixir mai del tot.

Va ser un cert “fracàs” des de l’òptica política institucional i també la constatació de la poca voluntat del sector privat –defensant únicament el seus interessos legítims però particulars- de col·laborar amb el procés institucional de fer tangible el projecte.

Es va aconseguir, entre altres coses, fer una senyalització conjunta, diverses publicacions globals i també un treball de dinamització d’iniciatives i projectes a través del Centre d’Interpretació del Romanticisme tot plegat amb un discurs comú però no uniformitzador .

Però com passa tantes vegades la mateixa administració que ho va impulsar més tard legítimament també va desdir-se del projecte i va deixar que es morís per inanició i tot va quedar en un intent frustrat de la implementació de línies globals i col·lectives de dinamitzar el territori. Més endavant es van aprofitar alguns aspectes però amb un biaix marcadament localista.

Tot això ve –més enllà de la polèmica sobre els museus- perquè ara han aparegut noves senyalitzacions en el marc del Pla de dinamització del Patrimoni del Consell Comarcal del Garraf (altre vegada!!) de moment hi ha senyalització que es pot trobar als municipis de Canyelles, Cubelles, Olivella i Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú (absència notòria d’algun municipi).

La senyalització té una similitud formal evident amb l‘antiga de l’esperit del Romanticisme. Des de les tipografies fins el logo modificat i desposseït de l‘atribut de L’esperit del romanticisme. No és evidentment aquell projecte però s’ha reutilitzat els efectes formals del mateix. Tot plegat fa la sensació de que malgrat hi hagi una voluntat de treball comú que s’han hagut de compaginar voluntats contràries i quan no contradictòries

Hi ha voluntat personalitzadora en cada municipi i cada recorregut proposat té un lema “Enamora’t de Canyelles” del “Passejades pel patrimoni urbà de Cubelles”. “Descobreix Olivella”, “Descobreix Sant Pere de Ribes” i “Descobreix Les Roquetes” i “L’empremta del segle XIX” a Vilanova i la Geltrú. Hi ha en cada proposta diversos recorreguts pels nuclis urbans o per les afores de les viles amb elements emblemàtics del seu patrimoni arquitectònic, o be paisatgístic.

Però quina empremta volem posar de relleu del segle XIX, la social, l’econòmica, la urbanística la històrica.... O amb l’enunciat ja passem i menys feina a pensar i intentar sumar altres visions i projectes

Sembla que la voluntat és que cada municipi faci el seu projecte de recorregut que sens dubte és prou interessant, el dubte és si això representa que ja deixat d’existir la voluntat de fer un projecte comú, de sumar esforços per trobar algun element emblemàtic col·lectiu que serveixi de referència i també de paraigües discursius que faci possible que el territori de manera comuna es projecti al país des de l’àmbit del patrimoni i la cultura, àmbit cohesionador dels referents d’un territori.

Només som capaços de posar-nos d’acord, amb formes, colors i tipografies?

S’ha perdut la voluntat del treball conjunt per trobar un projecte identificador i alhora diferenciador del nostre territori.

No hi ha capacitat política per bastir un projecte compartit, amb les singularitats necessàries?

No hi ha un lideratge clar en aquest aspecte?

Tot plegat fa que per exemple a l’Agència del Patrimoni de Catalunya el nostre territori no estigui representat per cap element patrimonial i això que l’Agència defineix algun dels seus objectius dient: Volem difondre un relat històric i artístic integral, atractiu i lúdic, que respongui a la significació històrica i simbòlica dels espais patrimonials que gestionem. Cada monument tindrà un argument que potenciar allò que el fa únic. La suma d’arguments construirà el nostre relat comú, el contacte de primera ma amb la nostra història. Utilitzarem recursos interpretatius innovadors, que aprofitaran l’oportunitat que dóna la barreja de disciplines,
En el mapa de l’agència no hi ha cap element del territori. Simptomàtic.

Fa uns any que vaig escriure referent al patrimoni del territori: Això sí cal un discurs coherent, plausible i lligat a l’entorn amb projecció més enllà del nostre territori immediat. Seria desitjable que la mateixa explotació (sense cartró pedra) del patrimoni ajudés a autofinançar-se, però si no és així, sí que almenys caldria canviar el concepte d’inversió en el sentit de fer-la productiva. Caldria saber si hi ha una voluntat col·lectiva en l’àmbit de les administracions que es mouen al nostre territori (vull creure que sí) d’harmonitzar una proposta sòlida en el discurs i possible en la seva realització, proposta que fos coneguda i debatuda àmpliament per trobar el màxim consens i complicitats. Fa temps que hi ha compromisos i promeses que van decaient a cada canvi polític, i el pla hauria de ser clarament tranversal i alliberat de la confrontació (en el bon sentit del terme) partidista però no de la ideològica ni de la política.

Sense, per descomptat, menystenir, ni infravalorar en absolut, el que s’ha fet ara, que es segurament el que s’ha pogut amb l’esforç de molta gent, constatar que la manca d’ambició política per una banda i la nul·la capacitat (segurament voluntat s’hi escauria millor) de trobar elements conjunts de treball patrimonial ens porten a un discurs territorial fragmentat i per tant feble i poc rendabilitzat socialment.

En fi!, que hi farem!

Seguirem les empremtes per veure si ens duen algun lloc.