Faula

Acabo de llegir un llibre d’alt voltatge literari, escrit de forma prodigiosa, arravatada. El seu llenguatge brillant revela, i de quina manera, la força d’una narració que el seu autor, el poeta Jaume C. Pons Alorda, ha titulat Faula (Lleonard Muntaner Editor). Amb Faula, l’escriptor va guanyar el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2012.

Una faula és un relat de ficció protagonitzat per animals o plantes. En el nostre àmbit cultural, aquesta tradició la va inaugurar el grec Isop (s.VII aC). Perquè en les tradicions orientals, el relats en forma de faula és més antic. Un exemple: el Ramayana, de Valmiki, un llarg poema de l’època vèdica on desfilen no només herois (el príncep Rama i la seva estimada Sita, de bellesa i caràcter sublims) i antiherois, sinó també Garuda, una au meravellosa, o la personalització del vent en la figura de Vayu, o Hanuman, el rei-déu dels simis. En el seu poema-faula, Valmiki (s.X aC) presenta l’arquetípica lluita del Bé amb el Mal, la lluita de Rama contra Ravanna, el príncep dels rakasas, barreja d’homes i dimonis. 

Les faules tenen un propòsit didàctic: mostrar alguna cosa a través d’una narració imaginativa i salpebrada de fets prodigiosos, en els límits de la versemblança. El real de les faules és la seva conclusió sempre amb un ensenyament moral, amb un horitzó espiritual.

Ho hem dit abans: la faula no té perquè presentar versemblança, però sí que ha de contenir realitat. Així, en aquest text de Pons Alorda, en el qual es pot trobar tant la descripció més reeixida del-que-passa-ara-i-aquí (en les nostres societats cainites) fins a l’extrem de visualitzar-lo a través d’unes imatges vivíssimes, trobem escenes al.lucinades i personatges ben bé tan dimoníacs com els rakasas del Ramayana. Mort i destrucció desfilen per unes pàgines on l’amor es converteix en la pura lluita per fer-lo néixer i encarnar-lo en la vida, il.luminant-la. Així és el món, es dirà, i amb raó, ja que l’apocalipsi sembla ben instal.lat en els nostres dies, no sembla que vulgui esperar al final dels temps. O potser és que ja som als finals dels temps, almenys d’aquest temps adolorit, nàufrag i exiliat d’un paradís que sembla tan llunyà al qual, no obstant això, aspirem.

En la seva faula, Pons Alorda se serveix de personatges que ja des del seu nom (el nom fa la cosa, el món va ser creat per la paraula, segons s’explica en la Bíblia, en la qual, per cert, una serp hi té un paper cabdal) ens indiquen quin és el seu rol en aquesta història circular que s’inicia amb aquestes paraules: Tot ho sé perquè ho he vist. Al final de la faula, en efecte, veiem què ha vist aquest narrador que adopta diversos papers i que es dirigeix a un tu anomenat Morbus, orella imprescidible perquè la faula pugui ser escoltada. Els humans ho som perquè tenim la capacitat d’explicar-nos, de desgranar un relat (real o fictici) que dóna sentit a la nostra vida, altrament ens aboquem o a la follia o al forat negre del sense-sentit.

Vegem quins són aquests personatges-arquetip que poblen les pàgines de Faula: el constructor (imatge d’un déu, o del gran arquitecte, aquí fracassat en la creació d’un món que és un experiment fallit), el caminant (tots som caminants en el camí de la vida), l’oficiari (que recorda personatges de Kafka, Pessoa, Huxley), el gegant i la nena (la memòria cinematogràfica ens duu fins la nena agafada de la mà de Frankenstein), la dona aranya, el narrador (que a vegades es confon amb el constructor), Morbus o l’interlocutor, la parella vell/dona jove, o la bella i la bèstia… Totes aquestes figures es troben al final de la història que es desenvolupa en un temps indefinit i en una ciutat que es va destruïnt a cada pas i a cada cantonada, situant-se també en una torre que no protegeix de res al constructor que l’ha erigida, de la mateixa manera que ha construït un món que ara és pura decadència, malaltia i mort, i que busca una mena de redempció sense aconseguir-ho.

A través de la potència del llenguatge de Pons Alorda, en algun passatge d’aquesta faula on la lluita vida/mort és tan ferotge, veia com en una càmera ràpida, accelerada, el procés de destrucció d’aquesta ciutat imaginada, símbol del món, i dels seus desgraciats habitants, buscant desesperadament la salvació. Si miréssim el procés vida/mort en un microscopi segurament el veuríem així, de forma tan descarnada, visceral, sangonosa. En un fabulós relat de ciència-ficció (o, millor dit, de poesia-ficció) que posa negre sobre blanc la lluita de la llum i l’ombra, el dia i la nit de l’existència, l’autor no hi plany la fulguració d’unes imatges, dures i terribles, que poden recordar algun quadre surrealista de la sèrie més nocturna i sinistra, o les pintures d’El Bosco.

Faula no un relat complaent, tot i que hi ha tanta bellesa en la palpitació de la vida buscant el paradís que un dia vam perdre i l’amor que ens va conformar, ja que tota forma de vida (i la humana no és una excepció en aquest nivell) és el resultat d’una conjunció d’àtoms.

Malgrat tanta destrucció i mort, la veta de la vida, la recerca de l’amor i la procura del perdó semblen ingredients bàsics per a la co-creació d’un altre món on els humans hi tenim un paper que no podem negligir. Caïm i Abel, o Osiris i Set, per posar dos exemples propers a la nostra cultura mediterrània, van inagurar les històries fratricides que hem heretat. Tot ho hem vist, com diu el narrador-constructor a Morbus… Però, i si ens donéssim una segona oportunitat? La utopia d’un món nou sembla això: potser tibar una mica més la corda i endinsar-nos en els espais de la llum.