Poemes-apunts impressionistes

Per rutes de silenci i crits de tramuntana (Editorial Comte d’Aure), és el darrer poemari publicat per Josefina Peraire i Alcubierre, barcelonina llicenciada en Filosofia i Lletres i sensible a diverses formes d’art, ja que també és ceramista i escultora.

Al costat de versos blancs, Josefina Peraire ha escrit bona part dels poemes que integren Per rutes de silenci i crits de tramuntana utilitzant dos formes japoneses tradicionals: l’haiku i el tanka. Formes breus de poesia que encapsulen la impressió sensible del moment, allò que esdevé aquí i ara. Formes que en aquest cas han servit perfectament la intenció de la poeta: comunicar als lectors a través de 17 síl.labes (haiku) o 31 síl.labes (tanka) aquells instants epifànics, lluminosos, que la contemplació extasiada de la natura provoca.

Josefina Alcubierre parteix del fet que el seu marit, el seu company de vida, és un botànic passional, com escriu la mateixa autora en el pròleg. Anys d’observació atenta i passejos d’immersió en la natura han donat com a fruit aquest recull de poemes que ofereix una bona panoràmica d’indrets catalans i de l’illa de Menorca: Ciurana, Prades, Cap de Creus, Illes Medes, Menorca, Montseny, La Garrotxa, Banyoles, Camprodon, Val d’Aran, Rupit, Vall Fosca, Sant Joan de les Abadesses, Massís del Port, Delta de l’Ebre…

Sento meu el paisatge i percebo en mi el seu batec, afirma la poeta. És just el bagatge íntim que es necessita per escriure aquesta forma espontània, tot i que ben escandida, que són els haiku i els tanka. Cal anotar que el primer poemari publicat per Josefina Alcubierre, A l’ombra dels bambús, era ja un conjunt d’haikus i tankas, seguint la petja de grans mestres de la poesia catalana com són, en primer lloc, els primerencs conreadors d’haikus: Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, i continuant per Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre (ara hi afegiria també Felícia Fuster), com jo mateixa vaig escriure al pròleg d’Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2009), un riquíssim treball elaborat per l’especialista en el món de l’haiku, el doctor Vicente Haya, i que vaig traduir de l’original en castellà per exprés desig del professor Haya. En aquest text esmentava el fet singular d’aquesta inclinació, es diria que gairebé natural, dels poetes catalans a escriure haikus i tankas. Això té a veure, al meu entendre, amb el gust per la concisió i la brevetat a l’hora d’expressar l’emoció, el misteri, el sagrat de la natura per part de tants dels nostres poetes.

El doctor Vicente Haya és taxatiu, quan afirma: Sense naturalitat no hi ha haiku. I què vol dir, això? Doncs vol dir despullar de tota retòrica el poema, deixar la impressió al nu. És el que trobem en els haikus i tankas de Josefina Alcubierre a Per rutes de silenci i crits de tramontana. Vegeu un exemple d’haiku escrit en la visita de Sant Joan de les Abadesses:

Sobri romànic.
Translúcid, l’alabastre
encén les ombres.

El lector de seguida evoca la pròpia impressió en la visita d’una església romànica, ‘veu’ la llum que encén en la penombra l’alabastre translúcid, i ‘experimenta’ la sòbria calidesa que embolcalla el visitant.

Tot el llibre de Josefina Alcubierre està ple d’aquestes belles miniatures verbals o, si voleu, de poemes que són apunts impressionistes que tenen la qualitat de retornar-nos l’experiència estètica, però també l’experiència emocional.