La veu del mar

La veu del mar (La Busca edicions), és el títol del darrer treball poètic d’Assumpció Forcada. És un llibre monogràfic: tots els poemes estan inspirats en el mar, o en la mar, com acostumen a dir navegants i pescadors, feminitzant el nom del líquid element. Sens dubte és ressò d’altres temps. Perquè cal dir que en les societats antigues de la nostra mediterrània la cultura era matriarcal, eren les deesees les qui presidien els temples i sacerdotesses les qui guardaven el foc sagrat.

La preeminència de l’element femení en l’àmbit del religiós va travessar les portes del Neolític, tot i que per aquest temps el paper del masculí ja va començar a prendre rellevància. Però hi ha una memòria que és tan cultural com biològica: la mare és a l’inici de qualsevol vida humana, i això té el seu pes en l’inconscient tan individual com col.lectiu. A la mare ningú no la pot descavalcar del seu lloc, per més que les cultures de signe patriarcal ho hagin intentat, ni tan sols la misogínia del catolicisme se n’ha sortit. La devoció mariana entre la bona gent de mar i pescadors, per exemple, és paradigmàtica.

La veu del mar, doncs, és una veu que ens recorda els nostres orígens en el líquid amniòtic. El mar, la mar, ha esdevingut símbol de la vida mateixa en les seves dues cares, però: la de la vida i la de la mort, que poèticament s’expressa en la metàfora de retornar a la mar. La personalitat del mar, tan mòbil, s’ha desplegat (amb la imaginació creativa que caracteritzava els antics) en els perfils de les diverses deesses dels panteons de les cultures mediterrànies: Inanna, Isis, Astarté, Tanit, Demèter, Afrodita, que segons el relat mític va néixer de l’escuma marina.

Les aigües –del mar, dels rius, dels llacs, de les fonts- són maternes, portadores de vida. I no és cap secret que les nostres civilitzacions modernes, contemporànies, es basen en la depredació exagerada, indiscriminada i fins i tot inconscient per a la supervivencia humana, de la Terra, de la qual les aigües són una part substancial. En l’Índia es consideren les aigües de la Terra com a sustentadores de la vida en forma d’aigua per beure, pròpiament dita, però també en les seves altres formes: pluja, saba, sang, llet.

La veu del mar, l’antiga i la present, la dels nostres dies, és metàfora de la vida en la seva riquesa, però també en la seva bàrbara explotació, en tants dels poemes d’aquest recull dedicat al mar d’Assumpció Forcada. Però en aquests poemes també trobem en la varietat dels fenomens marítims metàfores d’estats ànim; o servint també com a base de pensaments filosòfics; o transportant grans tsunamis interiors, dolors de l’ànima, naufragis:

El pas del temps,
la força de les marees i de les onades
deixen, com un esquelet,
la barca de l’amor i dels somnis.
Va naufragar
quan la tempesta dels malentesos
va trencar els rems de la il.lusió
i enfosquí el cel amb la desesperança
sense que s’albirés cap far.

Escoltar la veu del mar, més enllà de la contemplació del seu paisatge sempre canviant, en constant evolució, és escoltar la veu interior, la veu del profund de la consciència. Que es pot expressar de forma personal, com hem vist en el poema anterior, o com a veu amb sensibilitat ecològica, veu d’indignació i de compassió alhora, per maltracte que pateixen fonts, rius, llacs, mars, oceans, expressats amb sentiment en poemes com Mar morta.