Passatge a l'hivern

Els rius retornen al seu lloc d’origen (Ecl.1).
És per això que la naturalesa de la criatura vol que estimi Déu més que a ella mateixa. L’origen i el final, el bé i el final són idèntics.
Mestre Eckhart

Amb Passatge a l’hivern (Edicions Món de Llibres), aquest poeta de llarg recorregut i activista de tantes iniciatives culturals que és José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964, i actualment resident a Abrera), va obtenir el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2015.

Les edats dels humans troben metàfora en les estacions de l’any. L’estació de l’hivern és la darrera del cicle vital, que comença amb el naixement i continua amb el creixement, fent el cim en la maduresa i davallant fins a l’extinció. Cada edat dels humans té el seu passatge, i el de la mort és el passatge a l’hivern.

A propòsit d’aquest passatge fins a l’hivern definitiu en la persona estimada del pare, José Luis García Herrera ha construït un llibre de poemes on va desplegant, per aquest ordre: el sentiment de desemparança inicial per la mort i l’absència del pare; la remembrança pel batec de la terra que el pare, pagès, estimava com a ell mateix; el recompte d’imatges i semblances de la vida, tant la compartida amb la família com la pròpia viscuda en solitud; i l’anotació de les petjades en el paisatge de la vida d’aquests caminants que som tots nosaltres, exiliats d’un paradís que és la imatge de la complitud de la vida i cap a la qual ens volem encaminar, seguint l’instint dels nostres origens també celestes, com deia el nostre savi Joan Oró; som pols d’estrelles.

En aquest camí de retorn als orígens, no tots partim amb la mateixa sort quant a l’entorn quotidià, però sí que partim amb la mateixa oportunitat, aquesta de signe espiritual, de no enterrar els talents de l’evangeli, de fer-los fructificar en la terra real, però també en la terra de l’ànima.

Per al nostre poeta, la figura paterna és un exemple d’aquest treball integral, és a dir, en cos i ànima, on no hi ha res, ni un sol moviment d’aixada ni vincladura del cos, que no tingui el seu sentit profund i que no busqui, com en l’abraçada amorosa, el contacte més intens amb el sagrat de la vida que es manifesta en la terra:

    Ja no recordo quin gust té la terra.
     Ho vaig saber quan el pare,
     ja de bon matí,
     sortia al camp amb l’aixada a l’espatlla.
     Moltes vegades l’havia vist
     amb un grapat de terra a la mà,
     olorant-la, i parlant-li i,
     portant-se la mà a l’orella,
     escoltant el missatge primitiu de la terra.
     I després, pessigant-ne un trosset,
     es posava un polsim sobre els llavis.
     Jo també vaig tastar aquella terra vermella
     que ens donava els fruits del treball callat
     ple d’angoixes i suors, de sacrificis i desitjos.

Un veritable poema en moviment, el treball del pare; i una eucaristia a través del bes al polsim de terra que llavors vivia en ell a través dels fruits i que ara, com mare amorosa, l’acull. Fent memòria del pare, els versos exactes i inspirats del fill sublimen l’ordre de l’existència, que per a tots comença en aquest polsim de terra vermella en la qual l’esperit de la vida infon el seu alè. Certament el pare és mort, i toquen campanes a mort en els poemes inicials. Però a mesura que el llibre avança, el pare es va fent companyia en els versos que manifesten els moments crítics del fill, moments en què experimenta el dolor per tantes pèrdues i sentiments d’exili. Tota vida humana acumula guanys i pèrdues. Però no perd qui no s’aferra a res que no sigui el sagrat de l’existència. El pare va marxar un hivern, sí. Però mai no mor, és sempre primavera aquell o aquella que obra prodigis en el cor dels seus a través de l’amor. També fins a inspirar poesia com la d’aquest llibre bell com una estrella en la nit dels dols de l’existència.