Respostes a la violència contra la dona

Quan ja em trobava en les pàgines finals del llibre Respuestas a la violencia contra la mujer, de Mª Àngels Viladot (Aresta Edicions), m’acabo de posar les mans al cap amb la notícia publicada a La Vanguardia (6 de gener de 2016): A Alemanya es viu amb una gran indignació el goteig de denuncies, fins a noranta, presentades per dones, víctimes d’agressions sexuals i robatoris en la Nit de Nadal en les proximitats de l’estació de tren de Colònia, on es trobaven reunits al voltant de mil homes. Sembla que s’hi van donar cita… El ministre de justícia alemany ha dit que garanteix la investigació a fons i que es denunciarà tant als agressors de les dones com aquells que, sense participar activament, van formar corriols per tal que les dones no poguessin fugir. Valga’m Déu.

La notícia és prou gràfica, i prou escandalosa, com perquè tots tinguem ben present que la violència contra la dona és un fet de proporcions encara desconegudes. Perquè tampoc no hi ha dia que els mitjans de comunicació no informin d’un cas, o més d’un, de violència domèstica amb resultat de mort. Aquests fets són, o ho haurien de ser sentits com una tragèdia i una nafra lletja en el cos social.

A la vista del que he exposat, si ara féssim una enquesta ens trobaríem que no hi ni una sola dona que no hagi patit violència en algun moment de la seva vida de dona. És una vergonya que té les seves arrels en una societat que encara no s’ha desempallegat, com de la lepra, del pensament i la cultura patriarcal dominant i que considera la dona un ésser inferior i subaltern.

La violència contra la dona té moltes gradacions. Veiem i denunciem les més sagnants i abusives. Però les subtils són tan degradants com les primeres, fan sentir la dona inferior o com si fóssim éssers d’una raça no humana. Malfieu-vos, dones, de segons quines floretes us envien alguns homes a través de paraules i gestos. En realitat us denigren, us miren per sobre de l’espatlla, us consideren un ‘florero’ o un objecte d’usar i llençar. Malfieu-vos també d’aquells marits o parelles que no us demanen les coses sinó que us les manen, i no precisament amb bones maneres. Maltractament si mes no en les formes en el millor dels casos, o maltractament psicològic com els que arriben a algunes consultes mèdiques. Però la violència és sempre violència. I ja no parlem d’intents d’agressió sexual, que poc o molt totes ens n’hem hagut de defensar en algun moment. O d’aquelles gelosies patològiques que malmeten una relació convertint-la en una tortura. Això no és amor. És violència.

A Respuestas a la violencia contra la mujer, de Mª Àngels Viladot, trobem un treball d’envergadura quant a investigació (per actuar sobre una realitat cal tenir dades i avaluar-les) i realitzat amb gran competència intel.lectual tot posant el focus en la detecció de les causes del maltractament. També trobem un treball de camp amb dades de les dones que han estat maltractades, així com actuacions perquè puguin reeixir de la situació traumàtica que han patit. Institucions i societat en general hem de trobar la manera més solidària, però també més eficaç, per respondre a la demanda d’unes víctimes, sovint silencioses, que només es posen a la palestra cada vegada que es dóna un fet brutal o un assassinat. La violència masclista, diu Viladot, és una violació dels drets humans i un gran i greu problema de salut física i mental per les dones que la pateixen o l’han patit.

En el seu treball, Mª Àngels Viladot parteix d’una mirada feminista sobre la història, visió que reconeix i aprofundeix en les desigualtats que la societat ambient ha creat al voltant de la dona a la qual fins fa no res se li han negat drets que avui dia es consideren fonamentals. Però l’ombra del patriarcat és allargada. La prova és que encara hi ha homes que es creuen superiors a les dones, o amos de les dones, creant d’aquesta manera un esvoranc en les relacions entre homes i dones. Per això cal que ens eduquem no en la igualtat, ja que ningú no és igual a un altre, ni home ni dona, sinó en l’equitat, en l’atenció i respecte, i en la cura que, com a humans vulnerables que som tots, ens devem els uns als altres.

Mª Àngels Viladot, en base als testimonis de dones ateses en centres gestionats per Intress (entitat impulsora de la publicació de Respuestas a la violencia contra la mujer i coneixedora d’aquesta problemàtica), exposa en el seu llibre situacions concretes de dones que han patit violència i la dificultat de denunciar-ho i de sortir d’aquesta presó, que sovint ho és també mental. Les històries són individuals, però hi ha un patró que les aglutina: la por i la dependència de l’agressor, ja sigui econòmica o sentimental.

Amb l’ajut adequat (Mª Àngels Viladot denuncia que els pressupostos per part de les administracions cada dia són més esquifits), es poden anar desfent aquests nusos en les dones que ja es troben en situació de cura, és a dir, que ja s’han separat de la parella agressora i intenten començar una nova vida. No és fàcil. És com tornar a néixer i poder-se veure per primera vegada al mirall, però sense sentiments de culpabilitat o de sensació de fracàs vital, característiques de les víctimes. És possible, pas a pas, aquest renaixement, aquest empoderament de la pròpia vida, aquesta recuperació de la dignitat de la persona. Llibres com Respuestas a la violencia contra la mujer posen negre sobre blanc un problema social i malauradament històric el qual, com a comunitat, tenim el deure d’encarar i mirar de posar remei. Per reeixir en la solució, cal que tot el cos social prengui cura d’una conducta (la dels agressors) i d’una ferida (la de les víctimes) que fa tantes víctimes i morts.