Llibres sobre nadons que arriben abans de temps

Aquest passat 14 de gener va tenir lloc al saló d’actes de la llibreria Alibri, la presentació de tres llibres amb un nexe comú: els nadons que arriben abans de temps, des dels sis mesos fins als vuit mesos d’embaràs: Adelantados a la vida, Un cambio de mirada. Bebé prematuro, familia y profesionales i Morir cuando la vida empieza. Conocer y despedir al hijo al mismo tiempo.

El saló d’actes estava ple de professionals del servei de Neonatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, de psicòlegs especialitzats i de familiars de nadons prematurs. Via familiar, o via cercle d’amics o de veïns, qui més qui menys coneix la problemàtica que sovint afecta aquests infants que vénen al món abans de temps, algunes vegades, tristament, per ser-hi unes poques hores, o només uns pocs dies. O ni tan sols arribar, ja que el fetus mor abans de néixer.

Una dona embarassada espera que el seu fill o filla neixi en bones condicions, com és natural. És per aquest motiu que quan les coses no van prou bé, quan es compliquen, quan es torcen, cal tractar amb la màxima cura possible aquest episodi, un dels episodis més importants de la nostra biografia: el moment de néixer. En el cas que ens ocupa, cal tenir cura dels problemes derivats de la vinguda al món abans de la maduració òptima per a la vida de l’infant.

La doctora en psicologia Maria Teresa Pi-Sunyer i Peyri (co-autora amb la doctora Sara Berbel d’El cuerpo silenciado. Una aproximación a la identidad femenina, publicat a Viena Editorial l’any 2001), l’any 2009 em va demanar d’escriure la meva experiència com a mare d’un infant que va néixer un mes abans de terme. Ja aleshores l’equip de Prematura, l’equip d’ajuda psicològica que la doctora Pi-Sunyer dirigeix a l’Hospital de Sant Joan de Déu, tenia la intenció de recollir relats d’experiències sobre aquest tema amb la vista posada en una futura publicació. El meu relat, publicat al llibre Adelantados a la vida (Editorial Círculo Rojo), podia ser interessant perquè era força arqueològic, ja que estic parlant d’un fet de 38 anys enrere. I és que, des d’aleshores, el tractament clínic d’aquests infants ha evolucionat de forma estratosfèrica, així com s’han anat posant en marxa plans d’assistència a les famílies, ajuda psicològica per recolzar les mares, els pares, i els familiars més pròxims a aquests nadons, com per exemple els germans. Tractaments a l’últim crit per als nounats que tiren endavant tot franquejant, això sí, problemàtiques sovint majúscules, convertint-se d’aquesta manera en veritables supervivents. I per als que malauradament no sobreviuen, o moren al ventre de les seves mares, es treballa amb tota la delicadesa i l’eficàcia possible perquè la família faci el seu dol.

En aquestes circumstàncies especials, ens els departaments que tenen cura d’aquests nounats encara immadurs es creen poderosos i tendres llaços de solidaritat i d’ajuda mútua entre les famílies, la qual cosa ha propiciat associacions com ara Prematurs Vall d’Hebron, entitat que, juntament amb Prematura, està al darrere de la publicació de llibres com Adelantados a la vida. Amb encert, en aquest llibre s’inclou un vocabulari de termes mèdics que ajuden a la comprensió dels relats escrits generalment per les mares dels ‘avançats a la vida’, però també n’hi ha que estan signats pel pare i la mare. Impossible llegir aquests relats sense sentir una emoció intensa, per més que els narradors hagin volgut escriure les seves històries personals amb contenció dels seus sentiments que tantes vegades s’han vist desbordats. I és que l’experiència d’haver tingut un fill o filla prematurs, a vegades no només ha estat difícil sinó també traumàtica.

Per si algun lector hi té interès, a sota incloc el meu relat, escrit en català i traduït per mi mateixa en castellà per a la publicació Adelantados a la vida.

Remembrança

21 d’octubre de 1977: em desperto amb sensació de mullena: trenco aigües cap a les tres del matí. No sé encara què passa, no tinc cap experiència, sóc una futura mare novella. Però el meu instint em diu que és senyal de part, encara que falten quatre setmanes segons els comptes. Dic al meu home que truqui la llevadora a veure què s’ha de fer. La llevadora diu que tranquil.la…, però jo ja he obert un llibre on s’explica clarament que quan es trenquen aigües el procés del part ha començat.

Agafo la canastreta que tenia preparada de feia dies (digueu-li intuïció), unes camises de dormir, el necesser, una bata i unes sabatilles, i ens encaminem cap a la clínica. Els dolors de les contraccions es fan sentir i són intermitents. La llevadora que em rep -la meva deu estar dormint ben tranquil.la!- veu que, en efecte, el part s’ha avançat i que si tot va bé la criatura arribarà en unes hores. És una dona seriosa a qui no conec, però que m’anima.

A l’habitació de la clínica les contraccions i la dilatació segueixen el seu curs. Aguanto fort els dolors durant hores fins que arriba un moment que aviso que tinc la sensació que me’n vaig, que estic perdent el coneixement. Penso que deu ser a causa de la pressió que sempre tinc molt baixa. En efecte: tinc la pressió a baix de tot. Tant que provoca alarma en el personal sanitari. Des de no sé on (uns llimbs de semi inconsciència que he visitat tantes vegades), em dic que he de resistir perquè m’havia preparat per ser conscient d’aquest instant suprem en la vida d’una dona: el moment de donar a llum una vida humana que anirà obrint-se camí en la continuïtat de la vida. Vull ser present en el part perquè vull parir de debò, sense anestèsia, això ja ho tenia decidit. Vull ajudar el meu fill a néixer, intueixo que ha de ser d’aquesta manera. Ara que he llegit les tesis de Bert Hellinger, creador de la teràpia de les constel.lacions familiars, sé que el moment del naixement és important en la biografia de les persones i que l’acompanyament de la mare hi pot fer molt. Vull participar en el camí de vida del meu fill desperta, atenta. 

El part no és només un tràmit biològic: és un fet de caire sagrat que ateny el més profund de la vida. Per aquest motiu, quan la petita vida d’un nadó s’estronca a causa d’un trist atzar, no només es dóna un daltabaix emocional en l’esperit de la mare sobretot (que és qui l’ha dut amb ella tants mesos en el seu interior), sinó que també es dóna un daltabaix d’abast còsmic. En una criatura, tant la família en particular com la mateixa vida en general, hi projecta la seva raó de ser d’una manera determinada.

S’ha d’entendre, doncs, que cada criatura, visqui un minut, un dia o cent anys, ocupa el seu lloc a la vida. Per aquest motiu, les criatures que no poden reeixir també han de ser presents en la memòria dels seus familiars com el que són: un ésser únic. Com a éssers únics que som, tots mereixem que se’ns dediqui un kaddish particular (el kaddish és l’oració fúnebre que els jueus devots dediquen als seus morts estimats). Els morts mereixen que es respecti el temps de dol, el dolor que la seva pèrdua causa en els seus pròxims. Cada persona experimenta el sentiment de pèrdua segons la seva psicologia: s’ha de respectar la idiosincràsia de cadascú.

Per a una dona que perd el seu nadó aquest fet és una tragèdia perquè amb el nadó es perd també un projecte de vida personal i familiar. Per això, una dona que perd el seu fill o filla és com una ànima en pena. Per guarir aquesta pena necessitarà el seu temps, a vegades molt de temps fins a superar la lògica depressió.

La llevadora s’espanta una mica perquè constata en el meu pols tan dèbil que estic perdent forces. Observa que estic davallant fins a unes profunditats en les quals m’hi puc quedar (amb els ulls tancats sento com ho explica a la meva mare). Per això decideix baixar-me cuita-corrents a la sala de parts.

No sé des d’on finalment trec les forces perquè participo activament en l’ultima fase del part assistida per la llevadora de guàrdia que m’ha rebut i una infermera angèlica que pressiona damunt la part alta del meu ventre per ajudar-me a infantar tot respirant fondo i fent aquells esforços que semblen inhumans. Esforços en els quals s’experimenta l’esquinç de mil carns si mil carns tinguéssim per estripar, sensació que totes les mares que han parit de part natural coneixen prou bé, mares que respiren fondo cada vegada que és possible a fi i efecte de resistir aquell dolor suprem per on passa, amb tota intensitat, la força de la vida.

Esdevinc perfectament conscient del fet de donar a llum, la maternitat que havia somiat tantes vegades i per a la qual m’havia preparat molt mentalment. Sóc conscient del moment precís en què la criatura s’obre pas a través meu. Una criatura que, pel que es veu, ha triat venir un mes abans d’hora.

Cap a dos quarts de quatre de la tarda neix el meu fill Daniel. Han passat més o menys dotze hores des que he trencat aigües. La llevadora m’ensenya l’infant que veig moure’s i sento plorar només un moment, ja que de seguida la infermera es posa a netejar-lo perquè la incubadora que s’ha demanat per telèfon ja arribat de la clínica infantil Stauros. Aquell artefacte salvador espera el nounat per fer-li de bressol. Estirada a la llit de parir, veig el nadó uns segons encara quan el posen a l’interior del que em sembla una capsa de vidre: veig una criatura molt petita però ben conformada que, amb els ulls oberts, em mira com una persona gran. La llevadora em diu que pesa un quilo nou-cents grams i que tal com ha vingut necessitarà molta, molta cura.

Quan el nen se’n va en el seu bressol sobre rodes, encara no he donat a llum la placenta! Encara no he acabat el procés del part i ja no veig el fill: només veig aquella imatge darrere els vidres que m’acompanyarà, com una foto fixa clavada a l’ànima, durant els cinc dies que estaré a la clínica retinguda per recuperar-me d’aquest part atzarós. La placenta està totalment exhaurida, no hi resta ni una gota d’aliment, em diu la llevadora que em cus al viu el perineu. Tal vegada per aquest motiu l’infant s’ha donat pressa a sortir a temps… Aquesta insuficiència de la placenta posa en perill la vida dels fetus. Molts infants neixen morts per aquesta raó.

Daniel és lluitador, sí. Però també va tenir sort, cal comptar amb la sort, no tots els infants se salven. Tot això ho sabrem després, durant el mes que el nen va passar a la incubadora. El nadó va tenir problemes de fetge, va patir la toxicitat de la bilirubina, una malaltia típica i amb mals auguris per als infants prematurs, tan fràgils. Una gran quantitat de bilirubina a la sang hauria pogut matar Daniel (o deixar-lo cec, sord o deficient mental). En el temps que visitava la Stauros, nadons prematurs lluitaven per la vida. Alguns van morir. Trenca el cor la mort d’aquests angelets.

El temps de separació amb el meu fill va ser terrible: les hores a la clínica se’m feien molt llargues, les nits tristes, desolades. També quan vaig ser a casa em moria de pena. Només pensava en el meu infant: volia tenir-lo amb mi, abraçar-lo, donar-li en directe l’escalf i la cura de la incubadora. Temia per la seva vida, tan precària. Em sentia tan impotent. Pensava que amb la meva presència a la sala d’incubadores de la clínica infantil es podia beneficiar l’infant. A estones pautades, és clar, ja comprenia que no podia pas ser-hi tot el dia. Aquest argument l’he repetit infinitat de vegades a tots el ginecòlegs i llevadores que he conegut.

Ara les coses han canviat: s’intenta que la medicina sigui més humana en tots els àmbits, i l’infantil és un dels més delicats. He de dir, però, que el nen estava cuidat per una monja jove que va resultar providencial. Quan arribava de visita, aquesta monja alçava el nen del seu llitet dins la incubadora i me’l mostrava tot ple de tubs i esparadraps. No podia evitar les llàgrimes, la por per la seva vida difícil. Però darrere el vidre de protecció veia el somriure obert d’aquella dona que mai no oblidaré: era un somriure d’esperança, just el el que necessitava en aquells moments. Aquella infermera que les circumstàncies l’havien posada en el meu lloc de mare feia tot el que estava al seu abast perquè el nadó tirés endavant. El noi vomitava la llet. La seva alimentació, font de vida, era complicada.

Aquesta experiència de separació del meu infant, primer cinc dies sense veure’l i després un mes veient-lo només a través de tantes barreres vidriades, tot aquest temps sense poder tenir-lo als braços, sense poder-ne tenir cura, em va resultar molt dolorós. No me’n vaig refer pas gaire de pressa. La veritat és que he necessitat anys per superar el trauma. Vaig patir el que s’anomena depressió post part, suposo que pel problemàtic part avançat i per la separació forçosa del nadó.

De fet, encara avui, pels volts del naixement del meu fill que ara té trenta-dos anys (amb el munt de seqüeles que va patir durant la infantesa a causa del seu naixement prematur i que ara fora llarg d’explicar), per l’aniversari, experimento sensacions estranyes que deuen venir de la memòria del desconcert i desemparança que em van amarar aquells dies. En el meu interior encara sento el record d’un buit, una sensació d’orfenesa (les mares també poden sentir-se orfes dels seus nadons!) lligada al meu puerperi desolat, amb les hormones revoltades per la gestació, el part i l’adveniment inútil de la llet. Orfenesa que, tantes vegades al dia, m’omplia els ulls de llàgrimes.