On eres i què feies?

I tu on eres aquell dia? Què en recordes?. Són preguntes freqüents davant de dates significatives de la història, de la gran història o de la petita, aquella més propera.

Hi ha dates assenyalades en el calendari per fets importants personals o col·lectius, hi ha dates que fent-ne  memòria porten un devessall de records bons o dolents.

Fa uns dies es commemorava el trenta-cinquè aniversari del 23F de l’any 1981, data assenyalada en negre als calendaris com la de l’intent d’un cop d’estat contra al incipient democràcia a Espanya, data assenyalada com la de la mascarada tràgica que volien interpretar un grup de guàrdies civils encapçalats pel tinent coronel Tejero que entre il·luminat i al·lucinat pretenia remetre el país a la situació d’abans de la mort de Franco.

La veritat és que la data passa cada any una mica més  desapercebuda, segurament alguns breus i algunes imatges del moment com correspon. Hi ha una certa amnèsia a l’entorn d’aquesta data 

Hem tornat a veure la imatge del coronel de la Guàrdia Civil amb la pistola a la mà fent-se el valent o aquella imatge d’un grup de periodistes asseguts a les escales del Congrés amb l’edició que havia tret el diari el País, amb un titular  significatiu “El País con la Constitución”, amb el doble significat, País com a diari i País com a conjunt de ciutadans que inequívocament van arrenglerar-se amb la incipient democràcia i contra una assonada més aviat impròpia de l’Europa del segle XX i més adequada al colpisme endèmic de l’Espanya del XIX.

S’avançava lentament cap a la democràcia però els esculls eren immensos, una economia en bancarrota, una inflació desmesurada, ETA matant cada dos per tres amb una violència indiscriminada que esporuguia i un combat polític amb una UCD que ja començava a dissoldre’s i encara potser no hi havia alternativa prou sòlida. I precisament va ser en la sessió d’investidura d’un nou President del govern quan Adolfo Suárez va fer un pas al costat (amb llenguatge geogràfic-polític actual) per cedir les regnes del govern i del partit a Leopoldo Calvo Sotelo quan es va produir el 23-F. La votació nominal avançava, ja s’havien pronunciant uns vuitanta diputats i li tocava a Manuel Núñez Encabo, i votava No, just en aquell moment un grups de guàrdies civils entraven a l’hemicicle i amb crits de “todos al suelo!!” i disparaven unes ràfegues de metralladora a l’aire per atemorir els diputats. A partir d’aquí el país quedava en una situació més que delicada amb un govern segrestat i a l’espera de l’autoritat competent  “naturalmente, militar”. Situacions esperpèntiques, tensió, la diputada Balletbó, que embarassada va ser convidada a sortir amb una actitud pròpia del “caballero español”, va trucar al Rei i l’informà. Càmeres fixes que donen testimoni de la situació en fi un galimaties important. En fi uns fets coneguts i vistos mil vegades i que Javier Cercas va reflectir de manera precisa i excel·lent en el llibre d’inqualificable estil Anatomia de un instante. 

Una creada amb urgència Comisión Permanente de Secretarios y de Subsecretarios actua de govern amb la presidència de Francisco Laína un antic governador civil de diverses províncies que van anant posant la situació en la línia d’acabar amb el cop que ja havia estat notícia a tot el món. El final es recorda, guàrdies civils saltant per els finestres del congrés, campi qui pugi! l’anomenat pacte del capó que exonera a diversos membres de l’assonada, i un judici posterior dels militars amb rang d’oficials.

En fi tot plegat un esperpent que podria haver acabat tràgicament i que qüestionà una cop més la veritable consolidació de la democràcia a Espanya.

35 anys és tota una vida.

I avui encara queden forces dubtes del real abats del cop.

Van confluir tres intents allà mateix?. Tejero d’instrument però al darrera van confluir les voluntats de diversos militars i civils per tallar un camí que semblava ja irreversible cap a la plenitud democràtica. Milans del Bosc, Armada i la trama civil tenien els mateixos interessos i els mateixos suports?.

Amb balbuceig es clar, sortíem de quaranta anys de dictadura però la voluntat majoritària era seguir intentant convertint-se en un país “normal” i assimilable a Europa.

Han passat trenta cinc anys i tot ha canviat molt.

Però malgrat els canvis subsisteixen els dubtes de que i qui estava al darrera de tot plegat, s’ha escrit molt però sembla, en general, que la veritat encara amaga part de la seva cara.

Per sort, potser no tant com haguéssim volgut però tot plegat s’ha normalitzat en un sistema democràtic que encara que sacsejat per una corrupció que en alguns cops sembla universal, es manté i encara amb més voluntat de seguir aprofundint en les llibertats i també en la cohesió de la societat.

El 23-F amb les incògnites que encara avui estan per desvetllar va tenir conseqüències, la més immediata va ser al LOAPA que volia recentralitzar i disminuir les competències que s’havien previst per les autonomies, però per altra banda segurament també va ajudar a la victòria socialista de l’any 82 com a resposta a la part de la societat que hagués pogut tenir una certa simpatia o sintonia amb els copistes fracassats.

A partir d’aquell moment hi va haver molta mà esquerra, molta cirurgia de precisió per canviar les formes de l’exèrcit i adequar-lo a la realitat que s’anava vinvit al país.

Trenta cinc anys després d’aquell esperpèntic episodi els seus protagonistes pràcticament estan oblidats i sortosament ja hi ha generacions que no els coneixen. No cal oblidar els fets encara que els protagonistes o bé han desaparegut de la primeria línia o bé ja han mort. I no cal oblidar perquè hi ha lliçons que sempre cal tenir presents per no repetir errors o per estar amatents algunes declaracions extemporànies que encara de tant en tant i tímidament escoltem.  

L’episodi segurament passarà i lògicament, ha de ser així a la història en la part més fosca. Un país que maldava per oblidar el passat, que ho feia procurant no generar cap trencament traumàtic i acceptant l’evolució de molts dels antics protagonistes el règim dictatorial va rebre la sotragada que per un moments va fer pensar un cop més en el drama de l’enformament cruent entre les dues espanyes.

Els que el vam viure recordarem aquella tarda vespre, nit i matinada amb una certa sensació de fragilitat i precarietat.

I on eres aquell 23 de febrer del 1981?, recordo la trucada d’uns companys de Ribes donant-me la informació, comprovar-ho a la tele de casa dels meus pares, a l’envelat de la Unió amb un transistor escoltant el que passava, patíem pel Carnaval que just començava, al despatx de l’Assumpta Baig a l’ajuntament parlant per telèfon amb el periodista Josep Maria Ràfols que ens donà el nom de Tejero, al Jaume Bertran mobilitzat pendents de si la policia o la guàrdia civil sortia de la seva caserna, al local de PSC potser esperant consignes, a casa amb alguns amics seguint els aconteixements i el discurs del Rei ja ben tard i vaig ser dels molts que en escoltar les paraules del Rei –sense encara avui saber quin va ser el real capteniment del monarca davant els fets- ens vam quedar una mica més tranquils. Ja es va veure que allò no anava enlloc i que el final, que podria retardar-se més o menys, estava cantat.

Després la justícia va procedir però tampoc va voler anar a massa profunditat per evitar segurament trobar draps bruts a on ni hauria d’haver hagut

Tot plegat avui anys més tard amb el pas del temps els fets es difuminem i cada any que passa hi ha menys informació, menys recordatoris i més seguretat en que aquells fets van servir també per enfortir la democràcia.

És evident que cal oblidar el fets i passar pàgina però el que no es pot oblidar és la lliçó que en varem extreure d’aquells fets, que la democràcia és un valor immens i cal defensar-lo davant qualsevol sospita de voler-la destruir.

No cedir a cap xantatge.

Arribarà el dia en que algú preguntarà i tu on erets aquell 23 de febrer i ningú no sabrà ja respondre. Que bé!