Dolors Oromí, més enllà del teler, més enllà del tapís

El dia 8 de març es va inaugurar al Museu del Tapís Contemporani, a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, l’exposició La corda transfigurada, de Dolors Oromí, que en aquests moments té 87 anys, i una llarga i fecunda trajectòria com artista innovadora del tapís. La mostra, que presenta una trentena de peces escollides de la seva obra, es podrà veure fins al 24 d’abril.

Dolors Oromí, deixebla avançada a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja de l’artista Josep Grau-Garriga, és una figura destacada de la que en el seu moment es va anomenar la Nouvelle Tapisserie. A principis dels anys seixanta, els artesans del tapís, pintors de cartrons i teixidors, van sentir-se cridats a revisar el concepte de la tapisseria, que poc s’havia mogut de la funcionalitat i, d’acord amb els nous aires artístics que viatjaven pels cels de la creativitat, volien donar un nou sentit, un nou valor al tapís. Els nous tapissos, fruit de la investigació formal i tècnica per part dels artistes que es van sentir cridats a seguir aquest corrent innovador, van trencar els motlles tradicionals per convertir els tapissos en peces d’art, amb textures i volums allunyats de la paret. Una veritable revolució conceptual que va sorprendre la crítica d’art. Tal com recorda Roser Casañé (comissària de l’exposició juntament a Andreu Dengra), els creadors tèxtils van trencar lligams amb les arts decoratives i el tapís va esdevenir un art lliure.

I tant lliure, com va esdevenir en mans de Dolors Oromí. Només cal situar-se davant d’una peça sorgida de la imaginació creadora de Dolors Oromí per adonar-se que ens trobem davant d’una obra que esdevé una escultura teixida. El salt a l’espai va ser una evolució natural de les obres. La composició de les formes, mitjançant corbes, plecs, tensions, ullals, ordits múltiples ja estaven fent una demanda natural d’expansió més enllà del mur i establir-se plenament en l’espai, reflexiona Andreu Dengra respecte dels treballs més agosarats de Dolors Oromí.

Les obres teixides de Dolors Oromí surten de tots els cànons del tapís. No només del tapís clàssic sinó també del tapís contemporani. Cal llegir amb els sentits ben agusats les obres d’Oromí, obres conceptuals i minimalistes. Cal llegir-los i interpretar-los des de la seva singularitat, començant pels materials emprats: cordes (d’aquí ve el títol de la corda transfigurada), cànems, jutes, espart, fibres naturals i vegetals on dominen les tonalitats beix i terroses. La llum de les peces –perquè en les peces de Dolors Oromí hi ha molta llum- està aconseguida a base de treballar les textures i de domesticar les formes amb les mans.

Cal tenir força física i energia mental per treballar amb aquests materials. Ho sé perquè he vist l’artista treballar en seu teler i m’admirava com d’aquelles mans anaven sorgint unes peces que, transfigurant de forma copernicana l’art de teixir, esdevenien peces autònomes i amb significat, com per exemple, la sèrie Maternitats, o sèries com Carotes, de gran èxit, potser perquè entronquen visualment amb les màscares dels primitius, i que tant va innovar Picasso.

La contemplació de les obres de Dolors Oromí duu a molts llocs. En primer lloc a l’entorn de l’artista, l’espai íntim on aquesta creadora ha realitzat les seves obres de maduresa: la masia familiar (per part del seu marit) de Can Sors, de Palau Solità i Plegamans, un bell i sobri edifici que enfonya les seves arrels en el segle XVII.

En segon lloc, en moltes peces de Dolors Oromí no només podem trobar la visualització dels materials que es poden trobar en una masia, sobretot en les masies d’abans, autosuficients com les seves antecessores, les vil.les romanes, sinó també la seva olor. Cordes i cànems fan olor, com fa olor la terra molla de la pluja.

En tercer lloc, en els camins que ens proposa l’artista hi ha també el camí que duu a la seva infantesa, quan mirava amb els seus ulls inquiets i la seva curiositat intel.ligent els fils, rodets i teles espectaculars que hi havia a la botiga La innovació. Robes sorgides dels telers i llançadores de la fàbrica del seu pare, un industrial tèxtil, com tants hi ha hagut en aquest país. I encara hi ha un altre fil, en aquesta trama, que ve de la tradició materna. La mare, veient l’enginy i traça de la filla, la va instruir en les arts de teixir i de brodar, arts que es remunten a la prehistòria humana, i que a través de la seva càlida imaginació Dolors Oromí ha transformat de forma tan robusta com delicada.

Dic càlida, delicada i robusta (nutrícia), i dic bé, perquè mai no he pogut mirar una peça de Dolors Oromí sense experimentar una emoció profunda, sense sentir, en la pell i en l’ànima, la força tel.lúrica de la maternitat universal, força que prové de la mateixa Terra, Gea segons els grecs, Isis segons els egipcis.

No es fiï, doncs, l’espectador de l’aparent eixutesa dels materials ben durs que empra l’artista, ni d’unes peces formalment tan abstractes i contingudes. A través de la trama i l’ordit de cada tapís, de l’original treball que Oromí hi fa de les formes bàsiques de la geometria, dels plecs, obertures i contorsions que els donen una nova forma, una nova vida, un nou sentit, de l’exploració dels camins de la llum en contrast amb les ombres creades, hi batega el cor d’una maternitat viva que s’estén en cada una de les seves obres. Valenta i radicalment contemporània quant a concepte, i bevent respectuosa en les fonts de la tradició artística, cultural i familiar, les obres teixides de Dolors Oromí són úniques. Ho va saber de seguida el seu mestre, Josep Grau-Garriga, que sempre va professar una gran estima per aquesta deixebla que de seguida es va independitzar, com no podia ser d’una altra manera en una personalitat creadora.