La barberia de Josep Checa

Amb els poemes de La barberia (Témenos Edicions), Josep Checa ens convida a transitar pels dies de la seva infantesa de nen de poble, amb el que això significa de vida acostada al medi rural. Checa és nascut a Caldes de Montbui l’any 1962 que aleshores, en efecte, era una petita població. Ara no hi ha indret en tot Catalunya que no tingui trets urbans. Rural i urbà són termes que estan estretament connectats. Però en aquella època la diferència entre un espai i l’altre es feia veure i sentir.

El temps ens transforma per fora i per dins. Així és com envellim, però també és la manera d’evolucionar com a persones. No obstant això, hi ha alguna cosa en nosaltres que roman: el ble de l’espelma, en podríem dir, que crema fins al final de les nostres vides, il.luminant-la. Hi ha qui creu que aquest ble roman també un cop traspassats. Però aquesta és una altra història en la qual no entrarem aquí.

Des de la maduresa, des del rostre i l’ànima que amb el pas dels dies ha anat acumulant arrugues i ferides, sentim ben viu aquest fil que ens lliga a la vida immensa. Des de la maduresa podem contemplar el recorregut d’aquest fil que ens identifica fins arribar als records de la nostra infantesa, aquell temps que aleshores ens semblava que no passava. Els dies de la infantesa es viuen amb una total plenitud. Tant que semblen la mateixa eternitat llevant-se cada dia en cadascú de nosaltres.

Des de la talaia de la seva maduresa, personal i poètica, a La barberia Josep Checa ens acosta aquells dies amb els seus afanys. I ho fa amb un to íntim i proper, com remarca Carles Duarte en el pròleg del llibre. Els qui coneixeu Josep Checa sabeu de què parlo. Parlo d’aquesta conversa seva sense alçar la veu, una conversa de tu a tu, mirant-te als ulls. És com l’aigua transparent evocada en les fonts de la seva infantesa, també aquella font calda, curativa, salvífica.

En els quatre apartats de què es compon l’arquitectura formal de La barberia, que és també una arquitectura de la memòria, trobem: Sabatetes de cartró, Hereu de la por, La barberia i El vers i la balança. En el primer capítol el poeta ens narra aquell temps i aquell país en què els efectes de la Guerra Civil encara es deixaven notar en el fet d’haver de cantar Cara al sol a l’escola, i en la migradesa de la vida quotidiana de la gent senzilla, traduït amb un fred com no n’hi ha hagut mai més. En el segon apartat trobem les pors de l’infant, que es condensen en nits de tempesta i en la pèrdua de la mà de la mare, en els treballs difícils de l’escola, i en la posa quieta i reverencial davant d’aquells que detenten el poder. En el tercer apartat trobem els primers treballs com a adult encara jove, en l’aprentatge de diversos oficis, també en altres oficis com els de mirar les noies, la descoberta de l’alteritat en tots els sentits, ja que el jove es troba en plena socialització. Finalment, i a mode de balanç, trobem el poeta adult que es recorda, millor dit, es viu tant en contacte amb el seu medi, en aquest cas el medi rural de la seva infantesa. En aquests records, que són encara presència pura, l’autor ens explica la seva estima per tota cosa viva, ja sigui animal, planta o mineral, ja que els minerals també tenen la seva vida, ni que sigui vida tan lenta.

Tot aquest passeig pel temps –que és l’espai de vida que se’ns atorga als humans en aquesta existència- serveix al poeta per reflexionar sobre el que aleshores vivia tan intensament, i que ara reviu a través de l’escriptura, potser aquest és el poder de l’escriptura. Quan ets dins del ball no t’adones de la dansa. No és fins que surts de la dansa que veus que has estat en moviment. I des d’aquesta posició és quan es viu una vida multiplicada per la consciència de viure. Així és com a La barberia trobem el poeta d’avui integrat al noi que es recorda i s’escriu, tal com el mateix Josep Checa diu al començament del seu llibre: A hores d’ara ja no faré cap confessió si dic que m’escric.

Diu Josep Checa en un dels poemes del final del llibre: El temps vesteix el passat a mida/ i tu escrius com aquell qui endreça calaixos. El nen viu i l’adult posa ordre –consciència- als records de l’infant de La barberia, en aquest cas espai real de l’experiència esdevingut metàfora d’un espai de socialització ben típic de l’època.