A punt d'estrena

En la tradició de novel.les que tracten la realitat ambient com a matèria literària (en aquest cas, fent memòria històrica), començant pel costumista Narcís Oller fins als més realistes (tot i que amb una certa dosi de poesia) Llorenç Vilallonga, Mercè Rodoreda o Montserrat Roig, és on ha de situar-se la darrera novel.la de Maria Carme Roca, A punt d’estrena, amb el subtítol: De Can Jorba a Pertegaz. El somni d’una maniquí (Columna).

L’Eulàlia, la protagonista de la novel.la de Maria Carme Roca, des de molt joveneta que té un somni: convertir-se en una maniquí. Avui en dia en diríem una model, tot i que hi ha una gran diferència entre aquestes noies que somriuen davant de la càmara amb una posa que sembla gairebé impossible, i aquelles noies que, com l’Eulàlia, treballaven a Pertegaz, i que en el seu cas per amor a l’art desfilaven roba prêt–à-porter en les passarel.les dels reconeguts magatzems Can Jorba. Això té el seu sentit, en el relat, ja que l’Eulàlia comença els seus primers passos en el món de la roba confeccionada i de la moda fent de dependenta a Can Jorba, on també treballa el seu pare i alguns dels personatges de la novel.la.

Maria Carme Roca, que com a historiadora s’ha documentat a fons com acostuma, comença el seu relat l’any 1940, a penes acabada la nostra desgraciada guerra civil, amb els efectes col.laterals de la fam, la cartilla de racionament i l’estraperlo, i l’acaba l’any 1959, quan sembla que ja s’albiren altres temps menys restrictius per a la majoria de la població, ja que la gent amb diners (no sempre ben guanyats), sempre ha viscut bé en tot lloc, moment i circumstància.

Així, trenats amb les vicissituds de la família que es reparteix entre Barcelona i Manresa (amb Sant Vicenç de Castellet, on l’Eulàlia té els avis paterns), en aquesta novel.la cosida amb molta pulcritud anem trobant: el traç de fils argumentals que ens parlen de la Barcelona gris de l’època, els seus carrers comercials (el del Portal de l’Àngel o el carrer Fernandu, com diu l’Eulàlia) i establiments significats (aquells que avui dia corren el perill d’haver de tancar portes, alguns ja les han tancat), i, sobretot, la seva gent que intenta sobreviure enmig d’una vida duríssima. Descabdellada en 72 capítols encapçalats amb títols sempre referits al món dels teixits i de la costura (Patró fet a mida, Brodant les mentides, Entredós de blonda o Mala peça al teler), no manquen en aquesta novel.la, dividida en quatre parts, personatges secundaris molt ben brodats, com l’àvia Consol, la Fina, la serventa fidel, el senyor Saturnino o la Lina Font (si bé aquest personatge està inspirat en el real), o les picabaralles polítiques entre catalanistes i resistents al règim (recordin els lectors la famosa vaga de tramvies de l’any 1951) i gent falangista o ben acomodada amb l’estatu quo franquista.

A A punt d’estrena de Maria Carme Roca trobem, doncs, un fris temporal i de lloc, una vivíssima imatgeria de l’època, i unes activitats (les poques que es podien fer!) d’uns dies que molts de nosaltres podem recordar amb la nostalgia dels nostres anys més joves, com aquelles tardes de berenars infantils a la terrassa dels magatzems Can Jorba (aleshores els magatzems de més categoria de la ciutat), o els programes de ràdio Barcelona que escoltaven les nostres àvies, mares i tietes, o el glamur llunyà de noms de modistos tan prestigiosos com Balenciaga o Pertegaz.

Tot un món, el de la postguerra i el de la moda d’aquells anys amb la seva indústria i comerç associats, queda reflectit en aquesta novel.la de Maria Carme Roca amb la precisió d’un bon tall de vestit, amb les costures invisibles a la vista (com l’art del bon narrar). La protagonista d’aquest teixit de colors diversos és la jove Eulàlia, que aconsegueix el seu somni de ser una maniquí cotitzada, però que no és gaire afortunada en la seva vida privada. La novel.la, plena de giragonses narratives, situacions misterioses i d’enjòlits que capten l’atenció dels lectors, es clou just en el moment en què la jove inicia una nova vida, és a punt d’estrena, com un vestit llargament desitjat que ha trigat moltes setmanes a confeccionar-se. Una metàfora de la vida sempre en procés, sempre a punt d’estrena quan som capaços, no sense esforç, és clar, de sobreposar-nos a les dificultats de la vida, que a vegades es presenta amb nusos ben difícils de desfer o amb estrips existencials que cal cosir.