Filles

Amb Filles. Viatge d’anada (Pagès editors), Raquel Estrada Roig va obtenir el Premi Miquel Martí i Pol 2015.

Raquel Estrada dedica el seu poemari a Irene, la seva filla. I li adreça alguns poemes de la seva vivència íntima com a mare, així com trobem l’autora iniciant el seu recull amb un poema dedicat a la memòria del pare. Genealogia, vida espiritual de família, doncs, reflectida en sentiments de pertinença que també es despleguen al poema Línia de vida.

En el conjunt dels poemes aplegats a Filles s’hi expressa el viatge d’anada com a metàfora de l’existència humana en el seu recorregut entre les dues dates de naixença i mort, el temps on guanyem la vida, o la malaguanyen. Perquè els poemes que integren Filles aboquen el lector a llegir la vivència per part de l’autora d’ambdues coses.

A Filles hi ha un poema cimal, i apocalíptic, al meu entendre, que condensa la tensió vital, però sobretot cultural, del nostre entorn, i d’aquest temps del mentrestant, viatge d’anada, o de tornada, l’etern retorn, el cicle de la vida. Es tracta de Vell continent, i que la poeta va escriure pensant en Martin Heidegger, el filòsof feixista precedent de la nostra Europa, com diu en la cita que encapçala el poema. En efecte: a desgrat de l’acumulació de sabers, humanístics i tecnològics de les nostres generacions d’ençà que el món és món, cal témer, com tem la poeta, els vells gegants/ en el seu estadi més primari. Cal témer-los, sí, perquè en sabem les obres a través de la història recent, i també de la que cada dia ens subministren els mitjans de comunicació; sabem del mal (sovint banal, és a dir, sense sentit, com va dir la filòsofa Hanna Arendt) dels nostres cervells en el quals encara hi roman l’estadi depredador i, perquè no dir-ho, exterminador. El nostre cervell que en el seu instint més baix odia el pròxim.

Voldria recordar aquí unes paraules del Chong Yong, llibre atribuït al nét de Confuci, i que parla sobre les relacions entre la naturalesa humana i l’ordre moral de l’univers: Tant el cel com la terra com l’home juguen un paper en la creació: el cel engendra, la terra nodreix i l’home consumeix. És el cicle de la vida en relació a la vida dels humans, però hi ha maneres i maneres de consumir –o de destruir- el que el cel engendra i la terra nodreix.

Els poemes de Raquel Estrada, escrits amb aquesta consciència fruit de l’observació d’actituds destraleres quan no cruels, són bells, però no són amables. No ho poden ser perquè pouen en la realitat més descarnada d’un mentrestant que dóna tants cops de puny a la creació sota l’aparença de les nostres societats del benestar. Podem restar indiferents davant les morts servides diàriament a la televisió? Més aviat som tebis, només reaccionem al malestar amb un crit en resposta, escriu la poeta. Però es poc, massa poc pel mal causat, ens ve a dir Estrada, que es plany d’històries amagades fins fa poc com la de Dory Sontheimer, la família de la qual va ser víctima d’un dels grans genocidis del segle: l’Holocaust.

Com una gota d’aigua transparent hauríem de recórrer el trajecte de la vida sense acumular massa matèries tèrboles, i en el cas d’embrutir-la, cosa ben normal atesa la nostra naturalesa mixta entre àngel i diable, netejar-la, purificar-la abans d’arribar al mar... Mentrestant, donar-se en l’amor fratern, i en el diàleg entre els pares i els fills del món, en aquest cas, entre la mare i la filla: Si miro cap endins, voldria/ que hi veiessis més enllà/ dels ulls i d’on assenyalen/ tots els dits. Veure en la realitat el que hi ha més enllà de la realitat, allò subtil a través del qual adquirim, pas a pas, la força per superar, per ennoblir, el nostre estadi inferior, salvatge, tant sense cor.