Mariana Colomer i la bellesa de l'ànima indigent

Amb La indigente (Huerga&Fierro), Mariana Colomer (Barcelona, 1962) acaba d’oferir al públic el seu cinquè llibre de poemes, destil.lat, com els anteriors, de la seva vivència mística de l’espiritualitat, així com una concepció de la pobresa en sentit espiritual, germana de sant Francesc d’Assís i santa Clara, com també de Mestre Eckhart, que en els seus Sermons descriu l’ànima com un vas de l’Esperit, és a dir, femenina en la seva actitud donadora i receptiva al mateix temps.

Als poemes de La indigente, la figura de l’ànima (indigent) es vol fer una no només amb la Bellesa a la qual aspira sinó en un acte suprem de retrobada amb els orígens: les noces místiques, segons la imatge simbòlica tradicional (i present en moltes formes religioses) del que en llenguatge psicològic en podríem dir ser en el ser, i que en llenguatge espiritual en podem dir ser en el Ser. Consciència oceànica que alhora s’expressa en la consciència individual de forma plena.

Tot al llarg i ample del seu poemari, l’autora va mostrant com aquesta vida plena, tant en sentit horitzontal com d’altura (la figura de la creu esdevé ben simbòlica d’aquesta plenitud), només ho pot ser si l’ànima es viu en la bondat de les coses petites, petita com és ella en relació al Tu, que es percep en la seva Imatge, com va escriure Angelus Silesius: Sóc l’altre jo de Déu. Ell pot percebre en mi allò que des de l’eternitat va ser irradiat en la seva pròpia imatge.

L’ànima, doncs, com una projecció humana de l’esperit de Déu que al seu temps es va fent bella a mesura que camina envers Déu i finalment ascendeix en l’últim tram, com en aquest poema breu de Colomer: Antes de que tu alma/ inicie la ascensión a la Belleza,/ hará bellas las alas en el cuerpo doliente. En aquest poema, l’autora fa un homenatge a la figura de la seva bona mare, que ha estat un exemple d’aquella bondat senzilla que fa precioses les coses petites, d’aparença intranscendent, alhora que simbolitza el camí de la vida en aquesta transformació del dolor i la mort en ales de llum, transformació que en el seu últim destí es fa vol en el Vol, bellesa en la Bellesa.

Per força a La indigente han de ser abundoses les figures metafòriques (i les escollides per Mariana Colomer són tan refulgents com gràfiques) per descriure una experiència que es dóna en aquell terreny del mig, entre la matèria més basta i l’alè més subtil. És per aquest motiu que té sentit sentir-se ser de ple en l’ànima, entitat que participa de les dues naturaleses, i que si l’ànima no viu escindida les va conjugant amb harmonia.

L’ànima se sent indigent en relació a la Bellesa pretèrita a la qual desitja retornar perquè un dia n’era part, això explica el mite del Paradís. L’ànima se sent petita, però alhora immensa quan s’abandona, pobra finalment de tot allò que la faria pesant, en braços també d’una tristesa que en la falda del Tu intern, el lloc on som de debò quan l’escoltem, esdevé fecunda, com la que Colomer expressa en aquest poema: Me vencían la fiebre, la insòlita tristeza/, al oir en las fiestas de agosto el vocerío/ de gentes que corrían por las calles,/ ebrias de diversión i de discordia/. Pero en Tu casa el canto/ que Te acercaba en alabanza,/ y en él, tu Voz.

Poesia mística o poesia de l’experiència? Contràriament al que es pot pensar, no hi ha una sense l’altra. La mística és una experiència que es dóna de forma total en la persona, com bé sabien Teresa d’Àvila i Joan de la Creu. El jo poètic de Mariana Colomer mostra en aquest poema la tristesa provocada pel terror de la cridòria desfermada, l’espectacle dolorós de la gent beguda i sortida de mare, rebaixada en la seva humanitat també en disputes i baralles. Però els ulls interns que s’omplen de llàgrimes troben de nou el fil d’aigua que els lliga a la font, a la vida humana en la seva dignitat, en el moment que la poeta viu, en casa santa o al mig del carrer, la presència real de la Veu que ella alaba en el seu cor.

Els poemes de La indigente prenen com a divisa unes paraules de la beguina i poeta flamenca Hadewijch d’Anvers: L’ànima més intacta és la que més s’assembla a Déu. L’ànima intacta del primer dia, amb els dies es va omplint de sutge, i netejar-la del sutge de la vida que l’emmascara és la feina de tota una vida. Un dia vam voler néixer, com s’explica en les escriptures hebrees del Talmud. I per això ens vam encarnar. I per això, perquè ens sembla tenir aquesta certesa d’haver volgut néixer, resulta tan emotiu, per identificació, llegir aquests versos de Mariana Colomer: Hijo, tu querías nacer./ Cuanto Él creó en el cielo y en la tierra,/ se detuvo en silencio/ como cuando Su Cuerpo se me ofrece/ para la adoración/. Ni ruiseñores ni alondras cantaron,/ y el viento no se oía entre las hojas,/ sólo Su amor, que lo decía todo./ Lloras. Tu vida,/ un instante de luz en Sus manos./ Y ahora El calla./ Es tiempo que tu hables.

Creguem o no en un Déu personal, o impersonal, o no creguem en res ni sapiguem tampoc gaire res de les formes religioses que ens han servit belles mitologies perquè a través de les seves imatges simbòliques ens aproximéssim al Misteri, el que fem dirà la nostra ànima, allò que, sigui com sigui, sentim com una cosa viva al nostre interior. L’ànima dirà l’instant de llum, això és la nostra presència en l’univers. Dirà alguna cosa bella de la nostra vida si en fem llum, o en fem unes ales gràcils del cos dolençós, com escriu Mariana Colomer en el poema dedicat a la seva mare.