Sí, de Bernhard, en realitat és no

Acabo de llegir SÍ, de Thomas Bernhard (El Gall Editor), en la impecable traducció catalana de Clara Formosa Plans.

Durant la lectura d’aquest text dens, descarnat, que poua fins a les entranyes de la condició humana, anava pensant que l’escriptura de Thomas Bernhard és per a lectors als quals no els agrada que els ho donin tot mastegat, amb percepcions ben afinades sobre la realitat com el mateix escriptor i, com ell, amb una veta filosòfica. En les seves reflexions (no hi ha llibre d’aquest autor que no en contingui, i en grau elevat), l’escriptor no deixa pal sense vestir, o desvestir, segons es miri. Perquè el sí del títol d’aquesta narració en realitat és no. Ho explicaré.

El fil argumental de SÍ és senzill, però només en aparença. Una parella, els suïssos, com els anomenen la gent de la població rural austríaca on s’esdevé l’acció, gent que veuen els suïssos com el que són per a ells: dos estrangers, dos estranys, irrompen en la vida (solitària i amb una crisi existencial abocada a l’extinció) del narrador de SÍ, tot trastocant-la. O arreglant-la, o, millor dit encara, salvant-la fins al punt de donar lloc a l’escriptura del llibre.

L’agent de la salvació del narrador-protagonista de SÍ no és la parella pròpiament dita, sinó la companya del suís, que no és suïssa sinó persa. Ella ha estat també qui ha incentivat, nodrit, acompanyat i esperonat sense desmai, durant dècades, l’emergència del talent del suís, que gràcies al seu impuls per anar donant a llum el talent del seu company s’ha convertit en un afamat arquitecte de centrals elèctriques, amb reconeixement mundial.

La persa és de la mena de dones que es proposen donar sentit a la seva vida en aquest mester incitador del talent de les seves parelles, com diu Thomas Bernhard a través del seu personatge, el narrador d’aquesta història dura, duríssima, que deixa en pell viva el drama particular del protagonista de SÍ, drama que en certa manera resulta veí del drama particular de la persa, que en aquesta altura de la vida es troba deixada de banda per part del suís.

És la història típica. Ella s’ha donat en la tasca d’empènyer el treball del company, fent-se així, és clar, sovint imperativa. Perquè de la mediocritat no se’n surt ni sense talent ni sense esforç. Però un cop ell ha assolit les fites més altes i ella s’ha fet gran, és abandonada pel suís en una casa ideada per ell, que queda a mig fer, una casa horrorosa, inspirada en el model d’una central elèctrica, és a dir, una construcció allunyada del que es podria esperar d’una llar confortable, d’una llar adient per als dies de la vellesa, tot i que aquest estadi tot just és incipient. Avui dia seixanta anys no són res.

Es tracta d’una casa construïda en contra d’ella, com revela la persa al narrador cap al final de la història, que acaba amb un no a la vida, com ja es van imaginant els lectors a mesura que avança el relat. Així, doncs, el sí és un sí a posar un punt i final voluntari a la una vida que ja no és, que ja no se sent com a vida. Una vida que s’ha convertit en un no per dues raons. La primera: la dona ja no és necessària al suís, una dona més jove l’ha vinguda a substituir (recollint els fruits de la persa) en una etapa en la qual ja no li cal créixer més professionalment, és a punt de jubilar-se. La segona raó és l’extinció del  sentit de la vida de la persa, i per al qual ha renunciat a viure una vida personal.     

Mentrestant, en un relat reiteratiu en el qual el protagonista-narrador va donant voltes i més voltes al seu relat-pensament, assistim a la petita llum, una escletxa de vida que s’obre en la vida del narrador, un científic que per mor de voler profunditzar en grau extrem en els seus estudis s’ha tancat com un cargol. Aquest empresonament de si mateix li produeix un estancament que és tan vital com intel.lectual, una cosa porta a l’altra. La petita llum en aquesta vida que anava directament a la bogeria més radical, apareix gràcies a la irrupció dels suïssos a casa de l’amic Moritz la tarda en què el protagonista decideix sortir d’un tancament i un mutisme que ha durat, atenció, tres mesos, i abocar verbalment la seva malaltia a l’amic, i de la qual mai no n’hi ha parlat. Malaltia mental i moral, però, que es veu d’una hora lluny, obtenint per aquesta raó el suport necessari de l’amic per continuar vivint.

La petita llum desvetlladora de vida (i d’escriptura) és ella, la persa, que en les absències del marit accedeix a la invitació de passejar amb el científic pel bosc. En aquestes passejades en les quals parlen de música, de filosofia i d’ells mateixos, la dona també surt del seu mutisme provocat per la crisi de parella, estat de coses que anem sabent a mesura que avança el relat, fruit de l’escriptura necessària per al narrador. Escriptura necessària per l’impacte produït per la petita llum, alhora que escriptura possible gràcies a la llum que, malgrat el deteriorament final d’aquesta amistat, sigui com sigui la dona-llum li ha inspirat. No és poca cosa.

I aquí volia arribar. La persa és la figura més important d’aquesta història, la inspiradora d’aquesta història, malgrat els lectors hagin d’assistir al seu final luctuós, d’altra banda previsible. Ella potser desitjava una salvació però veu que és impossible esperar una salvació per part del protagonista-narrador, que no n’és capaç. Del company suís la persa ja fa temps que no n’espera res, però de l’amistat amb el narrador veu que tampoc. El narrador només espera rebre i, és clar, quan ella d’alguna forma demana alguna cosa, si més no atenció, ell en fuig com un esperitat. No té paciència per construir res, només es mira el melic, i una amistat és tant un viatge cap a l’altre com una construcció.

Ens movem per vells arquetips interns que seran molt lents de canviar. Es necessiten segles per fixar nous models. La persa d’aquesta història és una encarnació del vell arquetip de la dona iniciadora (estimuladora, inspiradora de les potencialitats d’altri) i sacrificada al mateix temps en aquest mester. Podia oficiar només d’iniciadora. Però l’arquetip consolidat per segles de cultura patriarcal és el de la dona sacrificada en ares dels èxits del marit, o de la parella. La persa es dóna, però no li torna gaire res del que dóna, més aviat es va trobant progressivament desposseïda de tot quan ja no pot donar en la mateixa mesura que ha donat, o que ja no se la necessita.

La persa, responent al vell arquetip, arnat arquetip, no ha tingut la visió de treballar un cos per al nou arquetip que podríem proposar de dona iniciadora. Un arquetip que, com el personatge de Pamina de La flauta màgica de Mozart, per amor i amb amor inspira, desvetlla i acompanya en el procés de creixement humà del company, però no fins a l’autosacrifici. Tot i que Pamina també està temptada d’autopunir-se a causa de l’abandó de Tamino, en l’òpera mozartiana es produeix un fet que trastoca aquest camí funest quan apareixen els tres àngels i l’adverteixen de l’error que és a punt de cometre. Ella els escolta com si escoltés la veu interna de la vida i així, desvetllada i recuperada per a ella mateixa, Pamina treu energia en la mateixa acció de donar. (Tinc encara el personatge al cap després d’haver vist al Liceu La flauta màgica en la versió, originalíssima, de la Komische Oper, de Berlín).

Es tracta de convertir el no en sí. Un sí a la vida, havent donat i evolucionat en paral·lel al ritme de la vida en el mateix acte de donar, seguint l’arquetip primordial de la mare, donadora de vida i nodridora de la vida. Aleshores, si el suís se’n va a Veneçuela (bon vent), com és el cas de la novel.la de Thomas Bernhard, i si el protagonista-narrador no genera prou generositat per ser, i només se li demana això, un amic intel.lectual de la persa, la persa, tot i que li dolguin amors tan migrats, amor i amistat que en realitat no ho són, ha de poder viure sola a la casa construïda fins i tot si és en contra d’ella amb el propòsit de fastiguejar-la. Ja transformarà la seva lletgesa, ja en farà un espai habitable amb el millor d’ella mateixa. Es tracta d’autoconstruir-se a desgrat de la intempèrie, d’autoregenerar-se de les cendres del desamor i desagraïment, de tornar a néixer a la vida a cada instant, fins a l’últim sospir.

Així, doncs, estimadíssim personatge de la persa, treu-te del cap la dominació mental del suís, aquesta presó que et lliga, així com l’estigma de generacions de dones sacrificades (moltes de forma inútil, de dominadores com Gal.la Dalí no n’hi ha tantes, elles donen la volta a l’arquetip encarnant el contrari) i no converteixis la teva energia poderosa i creadora en energia autodestructiva... És clar que, amb totes aquestes reflexions i consideracions, he escrit aquí un relat que contrapunta el de Thomas Bernhard. Amb permís.