Hipàtia, una història trista

Ha costat temps, que arribés fins als nostres dies la llum del pensament neoplatònic d’Hipàtia d’Alexandria d’Egipte, la matemàtica i filòsofa grega morta la primavera del 415 d.C., en temps de Quaresma, a mans dels anomenats parabolans.

Dones filòsofes i feministes han bussejat en la genealogia femenina per trobar pensadores de tots els temps. Una d’aquestes filòsofes feministes és Luisa Muraro (Vicenza, 1940), que va contribuir a fundar el col.lectiu Llibreria de dones de Milà, que edita la revista Via Dogana. Luisa Muraro ha estat professora de filosofia del llenguatge a la Universitat de Verona. Muraro va impulsar també la fundació de la comunitat filosòfica femenina Diòtima, nom que homenatja Diòtima de Mantinea, la mestra de Sòcrates en l’obra de Plató, El simposi.

Però, ¿qui eren, els parabolans, que com llops i armats amb petits ganivets fets amb conquilles van destrossar el cos nu d’Hipatia, a qui havien tret els vestits per despullar-la de la seva dignitat? Aquestes feres, més que homes, van escampar la seva carn i la seva sang innocent pel terra d’un lloc sagrat, una petita església cristiana que van tancar amb pany i forrellat per poder consumar la mort d’aquella dona vestida amb la túnica blanca dels filòsofs.

Els parabolans, monjos que vivien al desert, vestien roba fosca i eren gent ruda, ignorant i d’una religiositat fanàtica. I, pel que podem comprendre de la seva acció salvatge, gent insensible a la doctrina cristiana que predicaven. No l’havien entès? Tampoc en aquell moment no la devia haver entès el bisbe Ciril que anys a venir l’Església faria sant. Es diu que els parabolans havien cregut les enraonies del bisbe Ciril en contra d’Hipàtia. Ciril no podia suportar l’aura d’aquella dona que ensenyava filosofia al Museu de la ciutat i tenia deixebles també entre els cristians. Hipàtia, una dona tan bella com sàvia, tenia autoritat. Si Ciril hagués llegit bé els signes d’autoritat de la filòsofa, no amb els ulls empantanegats d’enveja i d’obcecació, hauria vist que l’autoritat d’Hipàtia no emanava de poders ni de riqueses, sinó del seu saber i del do de la paraula. S’acusava Hipàtia de donar consell a Orestes, el prefecte d’Alexandria, i que el bisbe tenia com a enemic. Ella va pagar per aquest odi.

Es trista, la història d’Hipàtia d’Alexandria, que com astrònoma també sabia del camí dels astres i com a estudiosa de la filosofia sabia de cor la filosofia de Sòcrates a través de Plató. És una història trista que fa vergonya. ¿És per aquest motiu de vergonya i perquè és una dona la víctima que aquesta història ha romàs tan oculta? Ens cal saber-la més enllà de la literatura i del cinema. No per fer-nos mala sang sinó per comprendre la qualitat humana vers la qual hauríem de tendir, sigui quin sigui el nostre pensament o creença.

Mai no farem prou per invitar a la concòrdia. Amb aquesta consciència, l’any 2010 Luisa Muraro va escriure la història d’Hipàtia d’Alexandria destinada a un públic jove. La va publicar, en edició trilingüe (castellà, anglès i italià), Sabina editorial*. Luisa Muraro, una autora rellevant en el camp de l’assaig filosòfic, va escriure la història d’Hipàtia d’Alexandria seguint el fil del nucli central del seu propi pensament: l’autoritat que emana, repetim-ho, de la qualitat humana de les persones, no del seu poder o situació de privilegis no sempre guanyats amb bons oficis. La intel.ligència és amor, ha escrit més d’una vegada Luisa Muraro. Sense amor, sense el respecte a l’altre, el món cau en la ignorància del que és essencial per a la vida humana. Hipàtia d’Alexandria va ser víctima d’aquesta foscor.

*El setembre del 2015, Sabina editorial va publicar una segona edició en rústica.