Anna Carreras i la permanent

Cal dir de seguida que la demanda de fer-se la permanent per part de la protagonista no és real sinó la metàfora d’un desig: la permanència d’un amor que amb el pas del temps esdevé impossible. Amb tot, hi ha una permanència: la de l’amor sentit i expressat, diria que gairebé en termes absoluts, per la protagonista d’un relat escrit amb la intensitat verbal, poètica i emotiva fins a les entranyes, com ja li vam conèixer en l’obra anterior, Ombres franceses (El Cep i la Nansa edicions).

Anna Carreras diu que ha llegit Anaïs Nin (amb profit, cal afirmar), i és així com se situa en el seu arbre genealògic, ha après de l’escriptora nordamericana que com ningú en el seu temps, va atrevir-se a bussejar (via psicoanàlisis, Nin va ser deixebla d’Otto Frank), sobretot en l’escriptura dels seus Diaris, fins al fons de si mateixa fins a fer-ne emergir el jo en pèlag d’amor, com diria Ramon Llull.

No hi ha terme mig en l’amor-passió que viu la Saiola, la protagonista de Fes-me la permanent, al.lusió al prec ocult que la jove fa al xicot que li fa sentir aquest desig irresistible, enamorada com n’està fins al moll de l’os. El jove treballa en una perruqueria a prop de casa la noia i té cura del tall perfecte del seu cabell i del seu serrell, un serrell que dóna un aspecte egipci al rostre de la jove i que coincideix amb el serrell d’Anna Carreras, l’autora d’unes columnes que publica al diari El Punt Avui, i de les quals n’ha fet una selecció que ara es publica a Fes-me la permanent. Fa bo de tornar a llegir les columnes en aquest context nou.

En el treball literari d’Anna Carreras, aquestes columnes seleccionades apareixen en combinació harmònica i creativa amb els capítols que van desgranant els estats d’ànim de la Saiola enamorada, la qual cada quinze dies tradueix aquests estats d’ànim al llenguatge de les flors, com potser també diria Mercè Rodoreda, és a dir: en pura literatura de la vida no només corrent, la vida de cada dia, sinó també la vida íntima. I és que Saiola-Anna Carreras és de paraula tan transparent com gosada i intempestiva, no tem mostrar tant l’elevació amorosa com els estrips i filaments del cor.

El fil conductor d’aquest relat fragmentari és l’amor que tan aviat protegeix com despulla, que tan aviat exalta com enfonsa, que tan aviat inspira com fa morir. Amor romàntic en ple segle XXI, escrit per una dona en plenitud de les seves forces, una dona actual de fets i de paraules. I, no obstant això, en aquests escrits hi veiem un amor –l’amor de sempre!- que tan aviat s’encarna com es desencarna, que és profà i és diví al mateix temps, un amor-pàtria com escriu Carreras, o un amor a la intempèrie, de tan indigent com es troba a vegades, un amor-sense-casa com va escriure Maria-Mercè Marçal.

I tan romàntic és aquest amor –tan fora del nostre temps maquinal, desangelat i feréstec- que fins i tot demana voler ser escrit a mà en una carta com les cartes d’abans, epístoles d’amor o de desconsol que arribaven a casa dins un sobre amb el seu segell. I és ben cert que el relat Fes-me la permanent pot ser llegit com una llarga carta enviada durant el període del temps que dura l’amor, una carta com aquelles que escrivia Rainer Maria Rilke a les dones de la seva vida, assedegat d’amor com estava el poeta, famolenc d’un amor absolut com aquest que es respira per tots els porus a Fes-me la permanent d’Anna Carreras.

Veure la vida amb i en els ulls de l’amor, això és el que pretén Saiola-Anna Carreras. I ho aconsegueix, si més no en la figuració literària, que ja és molt, potser tot el que pot ser sense escletxes. I és així com Plató, el vell filòsof grec, també hi té alguna cosa a dir, a Fes-me la permanent, d’Anna Carreras. I és que l’amor, o almenys la idea que en tenim o en volem tenir, demana permanència.