Rilke, entre la màscara i la transparència

Albert Roig (Tortosa, 1959) ha titulat Gos. Vida de Rainer Maria Rilke (Galàxia Gutenberg), la seva biografia de Rilke. És sorprenent, el títol. Convida a la reflexió tant com a la lectura pausada del text. Perquè paga la pena immergir-se en les gairebé 400 pàgines que el poeta Roig dedica al poeta de Praga.

Rilke, que per sobreviure anímicament en un món en el qual la bellesa és també el terrible s’aixoplugava darrere la màscara, el que volia amb tota l’ànima era mostrar-se transparent com en aquella mirada del gos, pur ser, pur estar, pur present, sense les opacitats de la retòrica i els discursos que, no obstant això, serveixen a la humanitat per explicar-se.

Cal, explicar-se? No n’hi hauria prou amb ser? Poc ens posaríem davant d’un paper a escriure si fóssim, com el gos o com la rosa (hi ha moltes roses en els poemes de Rilke) amb total plenitud. Però no. Som ferida, som manca. L’escriptura, doncs, com a pedaç, com aquell or que omple els intersticis d’una ceràmica raku, peça japonesa amb aparença de trencada però segellada de nou amb el concurs del metall.

Flor fràgil de l’existència, el poeta Rilke buscava l’emparament. No sembla que els seus pares li haguessin donat, si més no és tal com ell ho va sentir sempre i mirava de trobar escalf en les múltiples dones que el van estimar i que ell mai no va saber retenir, no en sabia, no en sabia de cap manera, perquè no es pot estimar només a través de les cartes enceses d’amor, això sí; sembla que el poeta tan sols se sostenia en la seva poesia a la qual es lliurava poruc i abrandat, ja que els espadats de l’existència són tan atractius com mortífers.

Era un home inspirat, Rilke, però la inspiració li costava la sang de la seva ànima. L’amor i el dolor, la desemparança i la melangia, tot ho hem llegit en els seus versos i en l’extensa bibliografia rilkeana a la qual ara s’afegeix, amb tanta originalitat formal, amb tants continguts literaris, el poeta Albert Roig.

L’atractiu del personatge de Rilke és tan gran com la seva poesia, que tant ha influït en poetes de casa nostra com Joan Vinyoli. Hi ha una llarga tradició, a Catalunya, d’estimadors de Rilke. A les lleixes de tantes cases de lletraferits hi ha els llibres de poemes de Rilke, i els reculls de la seva abundosa correspondència, així com els llibres que s’han escrit sobre Rilke. Al volum Rainer Maria Rilke, que l’any 2011 va editar Quaderns de Versàlia, el poeta Jacint Sala fa un escandall dels seus. Un gavadal.

En les pàgines de Gos, escrites com una biografia dins una biografia, ja que el poeta Roig és dins del text, sura el malestar metafísic que va obrir de bat a bat la consciència de viure de Rilke. Només a través de la ferida que és la vida humana després de la caiguda al món, s’hi pot fer pas la llum de l’existència en el seu sentit còsmic, espiritual.

No crec, com molts comentaristes creuen, que Rilke lluités contra el no-res amb la paraula. Més aviat cosia, apedaçava les ferides de la vida amb el fil d’or de la paraula, malgrat la paraula només sigui un reflex, una màscara de la vida veritable. Per aquest motiu em sembla encertada la imatge que proposa Albert Roig no com metàfora sinó com a realitat: la del gos que remet al gos que Rilke tenia quan era un nen i que devia haver observat com un germà de vida. En aquesta imatge del gos com una criatura autèntica, sense màscara, hi podem veure el desig profund de ser com el gos, sense impostures; en la imatge del gos hi podem veure la total transparència de la vida, sense el pensament que sovint l’opaca, però amb el seu sentiment.

Hem d’aprendre a pensar amb el cor, va escriure Rilke, com aquell altre nàufrag i pidolaire d’amor que va ser Antoine de Saint-Exúpery, que va escriure que l’essencial és invisible als ulls. L’essencial, el nucli de la vida, està amagat, no es mostra així com així. Hi ha una llegenda índia que diu que Déu, volent preservar la seva presència al món després de la creació, però mantenint-se en la intimitat, es va amagar en el cor dels homes i dones. Tenint-lo, doncs, tan a prop, sovint no el veuen ni el senten!

Al final del rèquiem que Rilke va dedicar a un amic poeta mort per la seva voluntat, mira de definir el que hauria de ser l’essència de la vida poètica. Aquesta ha de nodrir-se fonamentalment de ‘tres formes obertes’: els sentiments veritables, el mirar (mirar i veure, però sense desitjar res), i la mort treballada. Ser una cosa i l’altra, vida i mort, amb els ulls oberts, transparents, i sense desitjar res. Com el gos que ens mira o la rosa que s’exposa, ulls del món que no demanen res. El poeta, la paraula del poeta, hauria de convertir-se en això (ai, si poguéssim, si en sabéssim!): el gos i la rosa que no demanen res perquè són tot el que han de ser, com la vida en la seva vida i en la seva mort.