Joaquim Brustenga-Etxauri

Amb Roba estesa (Marcòlic-Editorial Alpina), Joaquim Brustenga-Etxauri s’ha estrenat com a contista després d’una llarga i fructífera trajectòria en el camp de la poesia visual. Una mostra escollida de les seves creacions poètico-visuals va ser publicada anys enrere, el 2008, amb el títol ben significatiu de Veure o mirar (Tabelaria edicions).

Vaig conèixer Joaquim Brustenga-Etxauri l’any 1976. Brustenga va ser l’organitzador de les dues Mostres Obertes de Poesia que es van realitzar a la Facultat de Dret. Crec recordar que vaig llegir a La Vanguardia la invitació a participar-hi i m’hi vaig presentar. Vaig trobar-me amb una persona atenta, cordialíssima; de seguida vam fer amistat tot parlant de poesia. Tant és així que al cap de pocs dies em va convidar a una trobada amb una colla d’amics lletraferits com ell. El dia assenyalat em va trucar per telèfon i em va dir que no em podria passar a recollir amb el cotxe tal com havíem quedat i que ho faria un membre del grup. Aquest amic ho seria durant molt de temps, ja que vam estar casats setze anys i és el pare dels meus fills. La trobada d’enamorats de les lletres, a la qual seguirien moltes d’altres, era a casa de Núria Soldevila, una de les filles de l’escriptor Carles Soldevila.

Joaquim Brustenga-Etxauri sempre ha escrit contes, tot i que s’ha fet un nom com a poeta visual. En la primera de les mostres poètiques que va organitzar, la del 1975, va conèixer tres grans figures del gènere de la poesia visual: Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. Li van deixar una petja profunda: Va ser molt gran l’empremta que em varen deixar cada un d’ells i des d’aleshores no he parat de construir poemes visuals, imatges per mirar, més enllà de veure.

No resisteixo dir en aquest comentari que vaig ser amiga de Guillem Viladot des del 1992, l’any en què el vaig conèixer, fins que va morir, l’any 1999. Així és com la poesia, la visual i la discursiva, tal com distingia Guillem Viladot que les va practicar totes dues, lliga amistats i complicitats literàries.

Els contes de Roba estesa haurien plagut a Guillem Viladot, amic com Joaquim Brustenga-Etxauri de les paradoxes i dels girs inesperats en el desenllaç dels textos, aspecte que posa de relleu el prologuista d’aquest recull, Vicenç Villatoro. Com en els poemes visuals, també els contes de Quim Brustenga, com es fa dir en aquest llibre d’estrena, provoquen sorpresa, i és que no sempre el que es veu o es manifesta és el que és en realitat. Hi ha molt de truc, o de màgia, com li agradava a Joan Brossa, en els poemes visuals de Brustenga i que ara es troba verbalitzada en aquests contes on les aparences sovint enganyen.

En aquest recull de trenta-un contes curts s’hi aplega un ventall acolorit d’històries quotidianes que en el moment de cloure-les, de tancar el cercle del relat que sovint presenta un ritme de in crescendo, provoquen sorpresa, desconcert, estupefacció, estranyesa, però també admiració i meravella. Res que no es pugui donar en la vida de cada dia, però que en aquests contes, gràcies a l’habilitat discursiva de Brustenga, xoca al lector, en aquest cas, la lectora, fins a commoure-la, fer-li exclamar per dins: renoi!, o fer-li obrir els ulls com unes taronges.

Molta roba estesa, doncs, en aquestes narracions mínimes plenes d’enjòlit, molt de misteri rere fets i paraules. I és que la vida –la literatura sempre n’és un mirall- dóna voltes i més voltes sobre el mateix eix fins que no es produeix un salt fora de la roda i trenca el ritme de la sínia amb una paradoxa que irromp en el discurs lineal, lògic, i situa el discurs en una altra dimensió en la qual precisament no hi ha discurs sinó com una mena d’il.luminació de la realitat des d’una altra òptica. Situar en aquesta altra dimensió-visió de la realitat és un dels patrimonis de la poesia visual. Ara, amb Roba estesa ho és també d’aquestes píndoles verbals, de narrativa mínima, fruit de la imaginació expressiva de Joaquim Brustenga-Etxauri.