Restituir, fer justícia, buscar la veritat

Restituir el que s’ha pres per la força, el que s’ha robat, fer justícia històrica i buscar o esclarir la veritat, aquests són els fils vermells, granats, que evoquen la sang vessada en tantes batalles per la dignitat humana i que planen a Venjança (Columna), d’Andreu Claret. La novel.la té com epicentre la ciutat egípcia d’Alexandria i l’oasi de Siwa, però també transcorre a Nàpols, Florència i Cracòvia fins arribar a Roma, al Vaticà.

Aquesta història vertiginosa, aquest thriller de ritme galopant que atrapa el lector des de la primera pàgina, comença amb l’assassinat de l’amic antiquari d’una jove advocada: la nord-americana Aileen O’Neill, que viu a Alexandria, està escrivint una novel.la i és fugitiva d’una situació personal delicada que li ha deixat una cicatriu a la cara, però molt més fonda al cor.

Es pot estar capficat a escriure una novel.la en temps de parèntesi, però també es pot deixar penjada la novel.la a l’ordinador i encarnar-la, viure-la, com és el cas de l’Aileen, quan se sent cridada, posant-se en risc, a esbrinar per què han matat el seu amic per robar-li una arqueta antiga. Després d’unes quantes investigacions que posen en la pista del mòbil de la mort de l’antiquari, se sospita que l’arqueta conté un text d’Hipàtia d’Alexandria, la matemàtica i filòsofa neoplatònica morta en temps de Quaresma l’any 415. Va morir escorxada a mans dels anomenats parabolans.    

Però, ¿qui eren, els parabolans, feres més que homes que amb ganivets fets amb conquilles van destrossar de viu en viu el cos de la filòsofa? Eren monjos que vivien al desert, gent ruda i d’una religiositat fanàtica que van fer cas de les enraonies en contra d’Hipàtia llançades pel bisbe Ciril. Temps a venir, l’Església faria sant el bisbe Ciril, que hauria instigat els parabolans a donar mort a Hipàtia, tot i que tenia cristians entre els seus deixebles, com Sinesi. Una barbaritat que clama al cel.

La sospita que en l’arqueta robada, i guardada com una relíquia durant segles per una família que viu al desert de Siwa, hi hagi un escrit  d’Hipàtia adreçada a Sinesi, un llegat on la filòsofa hauria mostrat un pensament sintètic que no oposa neoplatonisme i cristianisme, qüestionaria la història del cristianisme i de l’Església, en aquests moments en crisi. A partir d’aquest robatori, i com en un tauler d’escacs en blanc i negre, en la novel.la s’hi despleguen una sèrie de personatges que juguen una partida difícil, i amb tants girs inesperats. En aquesta història hi estan implicats l’Aileen O’Neill i els seus amics, així com investigadors i estudiosos d’Hipàtia i els seus deixebles, la polícia egípcia, el Mossad, el Vaticà, joves del desert de Siwa i, encara, un extravagant grup ultracatòlic d’idees extremistes, amb un paper ben destacat. Com a teló de fons d’aquest relat que deixa unes quantes peces del tauler escampades per terra, hi ha els conflictes al Pròxim Orient i la personalitat carismàtica del papa Francesc, un Papa controvertit per a les mentalitats tancades de la cúria, però que ha generat tanta esperança en els fidels que volen la renovació de l’Església. 

A Venjança, Andreu Claret, amb un gran coneixement d’Alexandria, la seva història i la geopolítica actual, i en tot moment dominant el llenguatge, el ritme i una posada en escena que deixa sense alè els lectors en la persecució del manuscrit, ens serveix una història de reparació moral i de sentit de justícia experimentat per la jove advocada fins al punt de jugar-se la vida. En Aileen O’Neill, Claret presenta l’arquetip de l’heroi coratjós i determinat en la seva acció, i encara cal afegir a aquesta dona protagonista de la novel.la una virtut: la pietat d’Antígona, que va enfrontar-se a la llei per enterrar Polinices, el germà vençut en la batalla en què es van enfrontar els dos germans, Eteocles i Polinices. Els vençuts no tenien dret a un enterrament. I els honors fúnebres eren importants per als grecs antics. Creien que l’ànima d’un cos no enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament.

En una narració travada per les llums i ombres del millor i del pitjor de què som capaços els humans, en els temps antics i ara mateix (això fa la novel.la especialment atractiva en aquest sentit), Andreu Claret dibuixa amb traç ferm el retrat d’una dona que s’emmiralla en la intel.ligència i autoritat d’Hipàtia, que sempre va buscar la veritat, i en la voluntat de reparació i de justícia d’Antígona, que, sigui dit de pas, hi va deixar la vida, com també està disposada a deixar-la l’Aileen O’Neill en una història que, tot capgirant-li la vida en els treballs de fer el que creu just, l’aboca a una renaixença de la seva ànima ferida.