El Parc (Puixkin)

A El parc (LaBreu) trobem escriptor Sergei Dovlàtov (1941-1990), en aquesta ocasió transvestit en el personatge Borís Alikhànov. Borís acaba de separar-se formalment, tot i que continua lligat emocionalment a la seva dona, i no té una feina estable. Orientat per un amic, s’encamina cap al Parc Puixkin amb la intenció de fer-hi de guia de turistes. S’hi està l’estiu del 1977.

Borís, com el mateix Sergei, té temporades en què beu molt, massa, i en aquest relat es ressegueix una època en què se n’està, la qual cosa li dóna aquella lucidesa fabulosa que s’expressa en els seus sempre crítics pensaments en veu alta, fins que arriba un fet que girarà els dies viscuts amb una certa placidesa al parc. Aquest fet el tomba. Novament se li desperta la sensació d’orfenesa afectiva, amb la consegüent caiguda en un llarg episodi de beguda que el deixa baldat, totalment anorreat. Després de la narració d’aquest episodi, que posa la pell de gallina per la seva virulència, El parc acaba bruscament, però deixa una porta oberta a una decisió que afectarà el futur del protagonista: l’exili a Nova York. Sabem d’aquest final per la pròpia trajectòria de Dovlàtov, que escriu aquest relat de ficció autobiogràfica, com acostuma, ja a Nova York.

Amb aquella intuïció dels grans autors, Sergei Dovlàtov, que començarà a ser conegut i apreciat a Amèrica, on finalment podrà publicar els llibres que no va poder publicar a la Unió Soviètica, se sap un bon escriptor, i li ho fa dir al seu personatge, Borís Alikhànov.

Em sembla conèixer Dovlàtov de tota la vida (els seus admiradors hem pogut llegir-lo en català gràcies a la mà del traductor Miquel Cabal Guarro i als bons oficis de l’editorial LaBreu). Mentre llegia El parc he rememorat una lectura de l’any 1996. Es tracta del relat també de ficció autobiogràfica de Marina Tsvietàieva, Mi Pushkin, en la traducció de Selma Ancira. En el seu relat, el personatge de Dovlàtov passa un estiu treballant al parc on es venera Alexander Puixkin, on hi ha diversos indrets on l’escriptor va fer estada en vida. Avui és visitat per milers de turistes. Uns pocs li fan preguntes –Dovlàtov en relata unes quantes que si no fessin riure farien plorar-. Sembla que l’únic que compta és ‘he estat al Parc Puixkin’ com he estat al Louvre, posem per cas, i amuntegar-se a fer la fotografia de l’estàtua de la Victòria de Samotràcia, i poca cosa més.

A El parc [Puixkin], Sergei Dovlàtov, amb el seu sarcasme habitual, fa una descripció de la creixent banalització de la cultura. Sembla que no passi el temps, o que es produeixin onades, fóra més apropiat dir. Perquè en el seu llibre Marina Svietàieva ja se n’havia exclamat amb totes les lletres, i que aquí tradueixo de la versió de la traductora Ancira: Puixkin va ser el meu primer poeta, i al meu primer poeta el van matar. Aquesta mort, que va ser real, i que la nena Marina havia vist a casa seva representada en un quadre de Naúmov, cal interpretar-la com un mort doble, ja que al poeta, tal com ella entén aquesta figura que vol encarnar ella mateixa, el mata espiritualment el que en podríem dir la barbàrie, la ignorància, la mediocritat, l’enveja o, simplement, aquell mal difús que destrueix tota expressió de bellesa. Tsvietàieva encara va més lluny, quan diu: Sobre la blancor de la neu es va portar a terme l’eterna obra negra: la mort del poeta per la plebs. En realitat, a Puixkin el va matar un francès, D’Anthès, que, segons es diu, no podia escriure poemes com Puixkin. A Tsvietàieva la va matar el terror d’Stalin. Sigui com sigui, però, formes difuses d’un mal que no sempre mata però sovint fereix l’ànima.

Mal que, tot passant per diversos estadis, arriba fins a la prohibició de publicar. Sergei Dovlàtov només va poder publicar articles mentre feia de reporter, com deia ell. Cap llibre. Tot i que en un moment determinat va ser ‘invitat’ a abandonar el país, cal celebrar el seu exili a Nova York. En els llibres de Dovlàtov trobem un fris de la dura, duríssima vida en l’antiga Unió Soviètica, amb tants personatges amb l’ànima trencada, amb tantes vides desfetes o diluïdes, tot i que alguns troben una estranya força per viure. Però n’hi ha un bon nombre que malviuen a cop de vodka o de mal vi, una solució que acaba destruint fins i tot les millors ments com la de Dovlàtov mateix, que va morir tan prematurament a causa de l’alcohol. A Dovlàtov el va matar la ignorància, el terror ambient, però, sobretot, el dolor de viure en unes determinades condicions per a una ment com la seva, de pensament lliure. La seva mort, doncs, és una obra negra, sí, però de la qual ens queda un llegat com el sol que brilla damunt la neu: la seva escriptura valenta, literatura d’alta volada amb aparença de quotidianitat.