Una faula cruel, però tan dolça

Amb La memòria de l’arbre (Editorial Anagrama), Tina Vallès (Barcelona, 1976), va obtenir el Premi Llibres Anagrama de Novel·la.

Una novel·la, sí, dividida en petits capítols que expliquen una història. Una gran història molt ben escrita, cal afegir de seguida, però que a mi més aviat m’ha semblat una bella faula en la qual el protagonista és un arbre. Un arbre real amb història. Un desmai que esdevé arbre simbòlic i arbre en el record que roman en la memòria de l’avi Joan, l’avi d’en Jan, que és qui conta la història. En Jan és un nen de 10 anys, al caire dels 11, la mateixa edat que tenia l’avi Joan quan va lligar-se per sempre més al record del desmai, un arbre ferit que, segons ell, li va salvar la vida.

I és així en el relat explicat per en Jan a través de la memòria de l’avi Joan. Perquè som nosaltres qui construïm la memòria que a vegades sí a vegades no té a veure amb els fets reals. Els fets reals són viscuts per a cadascú de forma diferent. Igual que la memòria... Ah, la memòria... La memòria que pot fer-se fonedissa. ‘Primer serà la memòria, la que fugirà. Després seré jo’, li diu l’avi al nét. Ens trobem davant d’aquesta malaltia que és com un forat negre en la memòria: l’alzheimer.

En La memòria de l’arbre se’ns explica aquest procés irreversible que tant li costa de pair al Jan, i és natural. Però de res no serveix negar la malaltia, es allà, impertèrrita, amb tots els seus tristos i dramàtics efectes. En La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, trobem una faula cruel, dura d’empassar, però tan dolça. És l’amor del nen envers el seu avi el que endolceix aquest davallar del vell rellotger, un ofici que en la història de l’arbre també té el seu paper simbòlic. Perquè el mecanisme del rellotge controla el temps real, el que passa. Perquè el temps intern, metafísic, és una altra cosa. Cadascú té la seva pròpia vivència del temps, i una prova és que al mateix Jan un dia d’escola li passa de pressa i l’altre dia a poc a poc.

Una O simbòlica també es va fent present en el relat. Al nom de Jan no hi ha la O de Joan. Per diferenciar el nét de tots els Joans de la família al nen se li va posar Jan. No s’hi devia pensar, d’entrada, que tal vegada es va fer un exorcisme per allunyar la terrible malaltia que esborra el jo, i, amb ell, la memòria de l’arbre. Per això a l’avi li caldrà buscar el moment d’explicar al nét la història del desmai, perquè no es perdi.

L’avi Joan i la memòria de l’arbre no es perdran si la història va passant d’una generació a l’altra. De moment, i en virtut de la imaginació literària, un nen, en Jan, pren la veu i escriu la història de l’arbre real, el desmai, juntament a la història de l’arbre de família. Escrit en un llibre la història del desmai no es perdrà com no es perd en la seva memòria present, constituint-se així un homenatge a la figura de l’avi que l’enllaça amb els altres Joans presents en l’arbre genealògic.

La memòria de l’arbre és també aquesta: la memòria de la família fins arribar a la memòria dels orígens per respondre la pregunta filosòfica: d’on vinc. Cal saber-ho. Cal saber d’on venim per saber on anem, com també cal preguntar-se qui sóc. El mal ve quan arriba un dia en què no es pot respondre aquesta pregunta. La malaltia s’emporta dins el forat negre de l’oblit la pregunta i la resposta a qui sóc. Però potser no tot està perdut, s’insinua en aquesta faula tan crua, però també tan amorosa. Hi ha dues memòries. La del cervell, que es pot anar esborrant. Però, i la memòria del cor? Cal creure que hi ha una memòria del cor que potser torna a llampecs petits, com quan s’il.lumina la mirada que abans sembla de vidre i que no mira enlloc.

No sabem quina és, la memòria dels arbres, més enllà de veure, si se’n fa un segment, les capes, les línies dels anys que té un arbre. No sabem la memòria que resta en un malalt d’alzheimer. No, no ho sabem. Aquesta és una pregunta amb la resposta oberta, la ciència encara no ens ha aclarit el misteri. Com el mateix misteri de la mateixa vida, que tan aviat fa forats com els cus, tan aviat espatlla rellotges com els arregla, tan aviat ens dóna com ens pren. Només queda l’amor. Per això l’amor és més fort que la mort. A vegades un arbre amb una història incorporada és un llegat, una herència. Per això La memòria de l’arbre és una història tan cruel, però tan dolça.