Muso Kunda

No existeix alegria més gran que l’arribada d’un hoste en pau i amistat

(dita africana recollida per Gérard Dumestre)    

A Muso Kunda (Editorial Meteora), o la casa de les dones en la llengua de Mali, la seva autora, la periodista i escriptora Gemma Freixas (Barcelona, 1962) novel.la un combat per la llibertat, i entengui’s bé la paraula combat, ja que aquesta lluita està feta des de la convicció que la cultura és la clau no només de la civilització i, per tant, també de la memòria de tot el que ens ha precedit, sinó també de la pau, la concòrdia, la convivència, l’amistat.

Aquesta relació entre la lluita per la cultura i la memòria que fomenten la convivència i la pau es visualitza ja des de la mateixa arquitectura de la novel.la, on es van alternant la història de la Mariam, una jove que treballa a la biblioteca de l’Institut Ahmed Baba de la capital de Mali, Timbuctú, amb el relat en capítols curts de la història d’un manuscrit, un llibre de poemes l’escriptura del qual es remunta al 1480, a Granada. La història d’aquest manuscrit, que passarà de mà en mà, de generació en generació amb èpoques de ser fin i tot enterrat al desert, arribarà fins a la jove Mariam que als inicis de la novel.la s’encarrega d’escanejar manuscrits antics. Són temps de pau.

Però tot es torça quan l’any 2012, gent violenta, els extremistes d’Ansar Dine, esdevenen els amos de la ciutat i sotmeten la seva gent a un espantós règim de terror. En aquest moment esclata una guerra civil entre els salafistes i els independentistes tuaregs i, alhora, les forces del govern de Bamako, com relata Gemma Freixas en una narració de ritme creixent en què els lectors assistim no només als dies obscurits pel règim del terror causat per la guerra sinó que també assistim a la imposició de la xaria, la llei que condemna les dones de Timbuctú a vestir-se amb un hàbit negre i anar tapades fins als ulls.

Les formes que pren el gihadisme, prou que ho sabem, són sentències de mort, ja sigui la mort física ja sigui l’intent de procurar morts espirituals, com ara el segrest dels drets i la llibertat de les persones, i les dones, en la seva secular indefensió, són les víctimes més propícies.

Però tot i la situació delicada i els perills que comporta, Mariam, que abans de la guerra col.laborava amb èxit en un programa cultural de ràdio adreçat a les dones, és convidada a tornar-hi... en la clandestinitat. La decisió no és fàcil. Però la jove Mariam pren la responsabilitat de tornar a gravar programes perquè arribin a l’exterior amb el propòsit de mostrar la situació que es viu a Mali. Ho fa també per l’estima que té per una amiga, la Fàtima, víctima propera del malson que assola la ciutat. En el relat no hi manca l’enjòlit de la seva relació amb un jove, realitzador de programes que alhora és un combatent per la llibertat. Història que salpebra de tendresa els capítols de Muso Kunda, la casa del les dones, el nom que porta el programa de ràdio que en les circumstàncies bèl.liques que es viuen en aquesta zona del Sàhara ara esdevé un programa rebel, subversiu. El capítols de la història de Mariam, com he dit a l’inici, s’alternen amb l’itinerari a través dels segles del manuscrit d’un bell poema d’amor escrit per un andalusí anomenat Abigail que amb la conquesta de Granada va haver de deixar casa seva.

L’amor és més fort que la mort, així com la memòria és un acte d’amor. O la mateixa escriptura també com a acte d’amor, ja que Gemma Freixas s’ha inspirat en un personatge real per escriure la novel.la: Fàtima Touré, la qual va entrevistar el novembre del 2007, quan Fàtima era la presentadora d’un programa a Ràdio Jamana dedicat a la dona. Aquest programa s’anomenava Muso Kunda, la casa de les dones. El llibre està dedicat, doncs, a dones lluitadores com Fàtima. Dones lluitadores d’allà, però també a dones lluitadores d’aquí. Perquè tot i les diferències culturals, les dones volem respirar aires de llibertat, les presons que ens volen tenallar, aquí i allà, són tantes. Per això volem ser cases, Muso Kunda, per donar i rebre hospitalitat. Perquè, com diu una vella dita africana, no hi ha alegria més gran que l’arribada a casa d’un hoste que vingui en pau i amistat.