Els miralls de Roig / Capmany

L’escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968), va obtenir el 33è. Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2016 amb l’obra Miralls creuats: Roig / Capmany, que ara acaba de publicar Pagès editors.

Miralls creuats: Roig / Capmany és un treball entre la crònica memorialística i el retrat literari, que posa negre sobre blanc la vida i obra de les escriptores Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany amb un propòsit: exposar els territoris que són comuns entre elles, el que van compartir, així com fer visibles aquells indrets on hi ha diferències. Un assaig que es revela ben interessant sobre les trajectòries d’unes creadores que, entre d’altres particularitats, van singularitzar-se en el nostre panorama cultural pel seu compromís social i polític, l’estima per la llengua, la cultura i l’imaginari col.lectiu català, el feminisme i la defensa dels drets de les dones.

A les escriptores, les biobibliografies d’aquestes dones de bandera intel.lectual i modernes quant a actituds ens produeixen fascinació. Potser perquè sabem per pròpia experiència que darrere les seves carreres literàries hi ha el camí de l’escriptora en genèric i, per tant, equiparable al camí dels companys de gremi, juntament al camí de l’escriptora en particular que ha hagut de plantar cara a no poques dificultats afegides per raó de ser dona. Cal preguntar-se si encara és així, en les noves generacions d’escriptores. Perquè el fantasma del patriarcat contra el qual les nostres autores van lluitar no ha pas desaparegut, encara és palpable en formes subtils i, per tant, enganyadores.

Amb una habilitat narrativa que acosta com en un zoom les riques personalitats de Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany a les lectores i lectors d’avui, M. Àngels Cabré va desgranant per capítols els senders recorreguts per dues creadores, sens dubte emblemàtiques, que van fer eclosió amb potència i brillantor en la meitat del segle XX. Posades una i altra davant dels respectius miralls, veiem com aquests miralls en efecte es creuen, coincideixen, es troben, i això serà moltes vegades durant la seva vida. Miralls que es creuen com els miralls que hi ha entre mare i filla per més que una i altra tinguin un caràcter i un estil ben personals.

Elles, Maria Aurèlia i Montserrat, ho són per generació, mare i filla intel.lectuals. D’aquí ve que en tants moments de la lectura d’aquest assaig esdevinguem espectadors de com es produeix entre elles tant l’admiració com el mestratge, així com es donen pròdigues discrepàncies en alguns aspectes de la seva vida i del seu pensament el qual, per posar només un exemple del seu imaginari feminista, una ho era de la igualtat (Maria Aurèlia) i l’altra de la diferència (Montserrat). Avui dia parlem de feminismes, i és que el ventall s’ha ampliat amb tantes maneres de veure’l i de viure’l.

Montserrat i Maria Aurèlia van ser tan amigues com dones radicals en les seves posicions en una època de grans transformacions polítiques i socials en les quals elles van ser sempre a primera fila, tal com llegim en aquests miralls que al mateix temps que les reflecteix, mostren un temps que és el de la nostra història més propera. Per als qui vam conèixer-les de més d’a prop o de més lluny, el relat d’aquests miralls creuats on s’espitllen amb claredat les seves mirades sobre la realitat, ens recorden episodis de la nostra pròpia biografia personal i literària, que no podríem escriure sense la seva presència. Ara bé: per a qui Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig siguin els noms de dues escriptores de talla, però que encara no han llegit prou, o gens, sàpiguen, i en aquest llibre se’n dóna fe a bastament, que som davant de dues figures de nivell en el panteó de la literatura catalana.

Els purgatoris per on passen els escriptors i escriptores un cop morts a vegades són massa llargs. Tant que sovint corren el perill de no sortir-ne. Tot i que Roig i Capmany no són llegides com potser seria de desitjar pels seus mèrits com a novel.listes, assagistes, periodistes, memorialistes, i tants altres papers de l’auca cultural que van fer, no es pot negar que la sort post mortem d’una i altra les acompanya. Només cal fer un repàs de la bibliografia publicada després del 1991, any de la mort de totes dues a causa d’un càncer. Al final del seu llibre, M. Àngels Cabré inclou una llista ben completa de les publicacions que ha llegit i consultat per escriure a manera d’homenatge Miralls creuats: Roig / Capmany.

Amb mirada humanística i un estil narratiu dúctil, que fa de bon llegir en un text assagístic, M. Àngels Cabré ha sabut creuar en les pàgines del seu llibre un bon aplec d’epifanies entre les dues autores, com ara aquell viatge a París que van fer juntes de nit en tren i van xerrar fins a la matinada, o, en època més reculada, aquells dies en què totes dues es donaven al teatre, fent o volent fer d’actrius, sense oblidar el seu amor per Barcelona, la seva ciutat. N’hi ha molts més, de moments àlgids exposats en aquest llibre singular tant pel que fa a la seva concepció com en la seva forma, on es mostra un seguit de trobades significatives entre dues escriptores que en el temps que van viure van esdevenir contemporànies en lluites semblants, com ara l’emancipació de la dona, la professionalització de l’escriptura, o el compromís polític i cultural amb la seva societat participant activament en lluites que estaven en l’ambient i que elles, cadascuna a la seva manera, van capitalitzar. Som, doncs, davant uns miralls escrits que no cessen d’espitllar Roig / Capmany, ni llavors, mentre vivien, ni ara que les recordem.