El rei Mico i el viatge a l’oest

Potser no trobaríem cap xinès que no conegui molts, o tots els episodis  protagonitzats per Sun Wukong, el Rei Mico, que s’expliquen al romanç Xiyou ji, El Viatge a l’Oest, o El Pelegrinatge a Occident. En aquest famós romanç són relatades un centenar d’històries que des de fa uns quants segles formen part de l’imaginari col.lectiu dels xinesos. Les històries del Xijou ji poden ser llegides com un aplec de relats fabulosos com els contes populars recopilats pels germans Grimm. Com en aquests, abunden éssers màgics amb poders, bons i dolents, com a expressions de veritats internes, espirituals. De manera que les batalles entre aquests personatges cal interpretar-les com les lluites contra els instints depredadors, destructius, que allotgem els humans. Una reminiscència del mico darwinià en la seva pitjor cara, ja que l’instint de supervivència pot passar per la cooperació, no té perquè mostrar-se tan negatiu ni malèvol, tot i que en el moment d’escriure aquest comentari em vingui al cap el relat del primer crim en el nostre imaginari col.lectiu en aquesta part de món: l’assassinat d’Abel per part del seu germà Caïm.

El Xiyou ji és com una gran llibre de paràboles. En un dels capítols, el titulat Sun Wukong par trois fois abat la Démone au squelette blanc (Editions You Feng Libraire & Éditeur), traduït i anotat amb competència per la professora Durand-Sun Chaoying, s’hi pot llegir amb meravella i interès intel.lectual un d’aquests episodis. Però abans posem-nos en antecedents.

Hi ha una atracció per Orient per part d’Occident. Un dels primers exponents per fer la descoberta d’Orient és Marco Polo. Al segle XIII, aquest mercader venecià va viatjar de cara al sol ixent, arribant a l’Índia, la Xina i el Japó. La seva rica experiència la va escriure al llibre que s’ha fet famós: Els viatges de Marco Polo. En el Xiyou ji, i seguint un impuls semblant, de la Xina imperial de l’època Tang parteix en un viatge cap a on es pon el sol un personatge, si bé aquest és literari: Sun Wukong, el famós Rei Mico. Segons s’explica dels seus orígens, Sun Wukong va sorgir d’una roca que havia absorbit l’essència del Cel, la Terra i les Estrelles. Van passar no sabem quants segles cosmològics fins que tot d’una la roca va obrir-se com una flor i en va néixer... un mico! Al començament, aquest mico va viure entre els altres simis que habitaven a la Muntanya de les Flors i les Fruites (aquest indret recorda una mica la imatge mítica del paradís bíblic o el grec jardí de les Hespèrides). Un dia aquest mico va començar a demostrar les seves habilitats tan fora de sèrie que va ser reconegut pel clan dels micos com el Rei Mico. Aleshores, revestit de vanitat, es va autoanomenar l’Agraciat Rei Mico.

Un altre dia, el seu millor amic, ja vell, va morir. Aleshores, esbalaït i desconcertat, el fatxenda Rei Mico va adonar-se que, amb el temps, ell també moriria. Així va ser com va començar la seva recerca de la immortalitat que passaria per diferents camins, no sempre excel.lents. Abandonant la seva vida relaxada i, tot disfressant-se amb roba humana per fer camí entre els humans, va trobar-se un mestre daoista del qual va ser deixeble. D’ell va aprendre poders màgics com les 72 transformacions que li permetien convertir-se en qualsevol cosa que desitgés. Va ser el mestre daoista qui li va donar el nom de Sun Wukong. Sun vol dir jove, i Wukong significa conscient del buit. Un nom que designa la nostra realitat de doble origen: una part purament biològica, material, mortal, i la part espiritual, incorruptible, i que entenem com a immortal.

El repertori de les històries fabuloses i fora mida de Sun Wukong és amplíssim, i tan aviat el veiem fent el lladre dels préssecs de la immortalitat propietat de l’Emperadriu del Cel, com menjant-se les píndoles de la indestructibilitat propietat del famós mestre daoista Lao Zi, sense sentir-se culpable, per la qual cosa les autoritats celestes van tractar de parar-li els peus. Les altres deïtats del Cel també estaven ben molestes amb aquest Mico indòcil i orgullós i que a estones també s’autoanomenava ‘El Gran Savi equivalent al Cel’. Als lectors occidentals ens pot recordar l’àngel Llucifer, que es creia i volia ser com Déu.

En la lluita amb les forces celestials que volien acotar aquest mico filós, i després d’haver-les guanyat nombroses vegades, Sun Wukong va ser vençut, capturat i finalment tancat a la Caldera del mestre daoista per tal de ser destil·lat-convertit per l’acció del gresol alquímic. Després de 49 dies de laboriosa cocció en la Caldera-atanor, aquesta va explotar i Sun Wukong en va sortir molt enfortit i amb la capacitat afegida de veure amb més profunditat a través dels nous ulls adquirits a través del procés regenerador: els Huo Yan Jin Jing, o Ulls Daurats i plens de Geni o Feresa.

Finalment, va ser el senyor Buda qui va posar contra les cordes aquest dimoniot de Sun Wukong, encara incontrolable. El va guanyar amb la seva intel.ligència esclarida i el va prendre captiu al llarg de 500 anys. En aquest temps a la Xina imperial hi regnava la dinastia Tang, i és en aquest moment en què un monjo budista es va proposar d’emprendre un llarg i perillós viatge per camins inconeguts (el viatge o pelegrinatge a l’Oest) a la recerca de les escriptures sagrades budistes. En una empresa així, el monjo necessitaria la protecció d’un escuder que el protegís de tots mena de forces negatives o entrebancs, que sens dubte trobaria al seu pas. Per això va ser el Buda mateix qui va propiciar que el monjo passés per la muntanya on estava pres el Rei Mico, que a partir d’aquest moment es va convertir en un lleial servidor de la missió de trobar les escriptures budistes. En el viatge van haver d’enfrontar-se a 81conflictes abans no van poder retornar sans i estalvis al regne Tang amb el tresor a les mans. Al final d’aquest viatge a l’Oest (imatge de l’altre pol intern que ens cal equilibrar), Sun Wukong va ser convertit en un buda, és a dir, en un immortal.

Acròbates, titelles, ballarins, actors de teatre i d’òpera han representat durant segles les extraordinàries aventures de Sun Wukong, el Rei Mico, que aquí s’han hagut de resumir per força. Són històries poblades de fets extraordinaris, esperits famolencs i malèvols, éssers de naturalesa fabulosa, juntament a la presència de savis daoistes, confucians i budistes, autoritats i déus celestes... Un mico amb talents diversos que vol esdevenir immortal i que passa per diversos estats com el pas per la Caldera alquímica, i que tan aviat es mostra com un dimoniot com després es mostra el fidel escuder d’un monjo que té una missió santa, és el principal protagonista d’aquesta epopeia xinesa que alguns especialistes han comparat amb la història del mico indi, Hanuman, les aventures del qual s’expliquen al Ramayana.

Sun Wukong, par trois fois abat la Démone au squelette blanc és, com he dit, un capítol molt conegut del Xi Youji, el cèlebre romanç obra de Wu Chengen, un lletrat nascut entre el 1500-1582. No havent arribat a ser mandarí (les proves per accedir al mandarinat eren d’una gran dificultat) va prodigar el seu talent en un altre camp: l’escriptura dels capítols que componen el Xi Youji, El viatge a l’Oest, considerat un dels quatre textos més importants de la literatura clàssica xinesa.

El Xi Youji té les qualitats de l’Odissea o del Quixot, per posar exemples del nostre imaginari cultural. Aquests romanços o novel.les tenen diferents nivells d’interpretació: des dels hermètics com l’alquímic, l’astrològic, el numerològic o l’oracular, a l’històric, el sociològic, l’antropològic i el psicològic, així com s’hi dibuixa amb traça narrativa i alè poètic el pensament filosòfic i religiós, que en el cas del Xi Youji xinès es mostra a través del daoisme i del confucianisme, així com del budisme, provinent de l’Índia. D’aquí que ve que la recerca dels escrits canònics del budisme per part dels quatre pelegrins de la història que s’explica en aquest capítol del Rei Mico que guanya la Dimònia, sigui cap a l’Oest, constituint el relat d’un viatge iniciàtic, espiritual, en el qual ens podem reconèixer a l’hora de vèncer el nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos, amb els nostres dracs interiors.

El significat d’aquest episodi, tant en el vessant hermètic amb els seus codis, com en el significat evident, es mostra en les figures que apareixen en el relat, com aquesta Dimònia que per tres vegades, i sota tres aspectes diferents, s’apareix als pelegrins en el camí de la seva quête, tot fent-los creure que els vol ajudar en la recerca de les escriptures. Per tres vegades la veu a venir i la venç Sun Wukong, el Rei Mico, que gràcies als ulls nous s’adona de les malèvoles intencions de la Dimònia, que per a res no vol que els pelegrins arribin al seu destí.

Quan els meus fills eren nens, sempre els deia que si el dimoni (una figura del qui no és bo, per dir-ho senzill) es presentés amb la seva veritable cara, tothom fugiria corrents. Així, doncs, calia aprendre a agusar la vista i veure’l a través de les seves aparences, a vegades tan meloses com enganyadores. Aquesta era una forma casolana per explicar el que també es dóna a entendre en aquest capítol de la Dimònia de l’Esquelet Blanc: una figura de mala entranya i amb poders extraordinaris per fer veure garses per perdius als pelegrins de bona fe. És per aquest motiu que aquesta història que pot ser llegida a nivell culte, també resulta una formidable contalla a nivell pedagògic adreçada a infants i joves.

Així, amb bon criteri editorial, aquesta edició bilingüe xinès pinyin / francès, i comentada per la professora Durand-Sun Chaoying, s’acompanya d’unes expressives il.lustracions, obra de Zhao Hongben (1915-2000) i Qian Xiaodai (1911-1965). L’adaptació d’aquest tan didàctic com simbòlic capítol del Xi Youji amb les il.lustracions d’aquests reconeguts pintors xinesos, es va dur a terme entre els anys 1960-62. Una petita joia de la qual em permeto extreure un petit paràgraf que resulta significatiu en aquest moment en què acabo la redacció d’aquest escrit, després del sagnant atemptat terrorista a Barcelona amb prolongació a Cambrils. El bo del monjo Tang demana a Sun Wukong que, en tant que deixebles del budisme, haurien de considerar exercir la compassió per la Dimònia, tot fent-li veure el mal que fa, convèncer-la perquè adopti la virtut... Bones paraules, bones intencions. Però, alerta, diu Sun Wukong, que ja hem vist com ha adquirit una visió més aguda, més profunda, a través del propi procés alquímic: Una Dimònia devora els homes, això està en la seva natura que no canviarà mai, tu la salvaràs avui, però demà ella no et salvarà pas. És a dir: tornarà a voler-te ensarronar, fer trontollar, fer errar, fer caure perquè no arribis a culminar el teu camí.

La tasca principal de cadascú és fer el seu viatge d’aprenentatge, assolir la pròpia quête (el sentit humà de la vida per sobre del mico que encara perdura en la nostra memòria més primitiva). En el viatge, en la recerca, es presentaran, sens dubte, dificultats de tota mena, tan externes com internes. La conversió acostuma a ser voluntària o per causa d’un gran daltabaix existencial que faci canviar d’òptica, que també pot ser. Per això no hi ha canvi real, metamorfosi autèntica, sense sotmetre’s a un, una mateixa, a una alquímia profunda i renovadora que extregui totes les impureses del metall, la malesa que el corromp.

La Dimònia a la qual s’enfronta el reconvertit Sun Wukong, el Rei Mico, en la seva decidida tasca d’emparar els pelegrins i a ell mateix en la recerca de les sagrades escriptures budistes, és una figura comparable als cants de sirenes que pretenen obstaculitzar que Odisseu arribi a Ítaca. També és una figura comparable a les temptacions del dimoni al desert, quan deia a Jesús que posaria el món al seu peus. No cal, com es pretén des d’una concepció materialista de la realitat, que aquests relats siguin estrictament comprovables, no hauríem d’agafar al peu de la lletra unes històries que s’expressen en imatges simbòliques i recursos literaris com les metàfores poètiques. Pot ser font d’error. La veritat d’aquestes històries és en el seu missatge intern. Cal aprendre a llegir la realitat amb el cor obert, en confiança en la vida, i amb els sentits espirituals desperts. 

El terror, que abans és sentit que fet, prové de la ignorància d’aquestes veritats, en el fons tan senzilles.