Cròniques de Xauen

Una estada llarga en un lloc permet un coneixement de la seva identitat de manera més pròxima i més profunda, deixant enrere les idees preconcebudes, els estereotips. I si qui fa la crònica és una antropòloga abocada a la seva feina, el relat no només esdevé més viu i més net, sinó també més ajustat a la realitat observada. És el cas d’Ivone Puig Artigas (Sabadell, 1964), l’escriptora de Cròniques de Xauen. Dietari d’una antropòloga al Marroc (Quorum llibres).

A Cròniques de Xauen trobem escrit en forma d’epístoles dirigides a la família i entorn d’amics, el relat de l’experiència gairebé diària d’Ivone Puig Artigas i el seu company (que fa unes fotografies esplèndides del lloc) com a residents a temporades a la població marroquina de Xauen. Les estades a Xauen són intermitents en funció dels treballs antropològics d’aquesta llicenciada en filologia Àrab i en Antropologia Social i Cultural, que va doctorar-se amb la tesi Marroquins a les illes Pitiüses, i autora de reculls de relats breus i novel·les.

Les Cròniques de Xauen van ser escrites entre el 2011 i el 2013, tot i que l’autora ja havia fet estades a Xauen des del 2008. En aquestes epístoles Ivone Puig Artigas narra la seva vida de cada dia en aquesta població que en el nostre imaginari coneixem pel blauet intens que acoloreix portes i finestres, i el blanc immaculat que pinta les cases típiques de Xauen. Ho fa de forma tan minuciosa i detallada que gairebé fa respirar l’atmosfera de cases, terrasses i carrers de Xauen a través del perfum especiat de la seva cuina, però també de les olors desagradables de la matèria orgànica en descomposició. La cuina nord-marroquina és molt rica i variada, els seus pastissos d’una dolçor que a molts els pot semblar exagerada, el pa d’una qualitat extraordinària, el te amb menta una beguda deliciosa a tota hora.

En aquestes Cròniques assistim a la relació de la parella visitant amb la gent de Xauen, amb els seus costums ben conservats, i que tant tenen a veure amb l’Islam que ha arrelat en aquesta zona del nord d’Àfrica des de fa segles, del qual l’autora n’explica rituals originats en aquesta religió monoteista. De manera informada i viscuda intensament es troba en aquestes Cròniques d’Ivone Puig Artigas un gran interès per la bondat de la gastronomia, així com el tracte amb la gent, les relacions d’amistat, la curiositat per les seves formes de viure les relacions familiars, el veïnatge, el treball i les formes d’oci. Puig Artigas també fa atenció als oficis artesans i la seva creativitat. En aquestes Cròniques també s’hi narra la concepció del temps, no només meteorològic, que també, sinó el temps, tant horari com interior, que a Xauen camina tan parsimoniós. Això té els seus avantatges perquè fa més saboroses les experiències vitals. Però a vegades aquest pas del temps es viu de manera tan deixatada i tan irregular que pot incomodar els visitants, sobretot els occidentals, més acostumats a un ritme de vida més ràpid, més trepidant, i de respecte pels horaris establerts que faciliten l’eficàcia en les comunicacions, per exemple, o els tràmits administratius. Aquí l’escriptora es mostra crítica com es mostra encantada amb els viatges i excursions que fa pels voltants de Xauen, o les visites a les botigues dels mercats, ja siguin estables o ambulants, i on el regateig és un ritual.

Interessant resulta la descripció en aquestes Cròniques de Xauen el desenvolupament, que dura dies en la preparació, de la festa del Sacrifici, o festa del Xai (és un xai el que s’acostuma a sacrificar en record del sacrifici d’Ismaïl per part d’Ibrahim), o la descripció dels casaments, que també duren dies, o els detalls amb què transcorre el mes dels dejunis del Ramadà en el novè mes del calendari islàmic, que es regeix per la lluna. Són costums de signe religiós, cultural i popular de gran rellevància i que convoquen i cohesionen tot un poble, un barri, una ciutat.

Una de les coses que ressalten de la vida diària a Xauen, com en tantes poblacions del nord del Marroc i del Marroc en general, és que aquestes festes i esdeveniments són compartits per molta gent, segurament fruit de la mateixa concepció de la umma, terme àrab que vol dir comunitat que comparteix un llinatge espiritual, però que també significa família, grup, assemblea, poble o comunitat, tal com va dir el profeta Muhammad quan en una de les seves dites afirma que totes les coses creades són família de Déu. Aquest sentit de la comunitat també es fa sentir vivament a Xauen, la qual cosa ha fet que l’autora s’hi senti vinculada. No en va escriu en la dedicatòria d’aquest llibre testimonial de les seves diverses estades a la població marroquina: A la gent de Xauen.