Barcelona orientalista

L’atracció per l’Orient ve de lluny, d’ençà els viatges de Marco Polo. Durant el segle XIX, Europa va viure una florida d’aquesta antiga atracció producte de la fascinació per les terres llunyanes de l’Orient Mitjà, com el món àrab, i l’Extrem Orient, amb l’admiració per les cultures xinesa i japonesa sobretot. A aquest fet hi va contribuir el repartiment colonial del món per part dels països europeus, la qual cosa va propiciar viatges a aquestes terres exòtiques, desconegudes. Així va néixer el turisme, en els primers temps una luxosa activitat de lleure a la qual tenien accés les classes benestants que es podien permetre aquests desplaçaments. Viatjar sempre ha estat car.

De resultes d’aquests viatges, en el món de l’art i la cultura es va posar de moda l’orientalisme, que va influir en l’arquitectura del moment. Els burgesos i patricis barcelonins, sempre mirant a Europa!, i viatgers de mena, com cap altre europeu, van sentir-se atrets per la bellesa de les construccions orientals que havien retingut a la memòria. Així van encarregar als millors arquitectes i mestres d’obres la construcció d’edificis de caràcter públic i també privat, en els quals la influència oriental és evident.

Amb bon ofici narratiu, a Barcelona orientalista. 10 edificis exòtics amb història (Albertí Editor), Oriol Pascual, llicenciat en Geografia i Història per la UB, i en sociologia per la UAB, i que entre altres càrrecs de gestió cultural ha estat responsable de centres patrimonials com El Museu d’Història de Barcelona, dóna informació exhaustiva de deu edificis exòtics que encara existeixen a la ciutat de Barcelona. Un patrimoni bastant desconegut, fins i tot per a molts barcelonins, que val la pena de recuperar per a les nostres retines sempre àvides d’aventures visuals, culturals i històriques.

Perquè seguint un itinerari, començat per allà on es vulgui, es poden trobar fantàstics exemples d’arquitectura orientalista a Barcelona en llocs tan emblemàtics com el Paranimf de la Universitat de Barcelona, la Casa Pere Llibre, l’edifici Alhambra, la Casa Vicens, la Casa Bruno Quadros, el Pavelló de la Torre Castanyer, la Casa de les Altures, la Plaça de braus de les Arenes, la Casa Marsans i la Casa Tosquella. De totes aquestes construccions, Oriol Pascual també n’explica detalls que faran les delícies dels curiosos d’històries personals, i és que si les cases parlessin se’n podria fer un capítol de cadascuna, com esdevé en els deu capítols que podem llegir a Barcelona orientalista. Amb encert editorial, la publicació s’acompanya de més de dues-centes fotografies que il·lustren els relats de forma que a través de les imatges podem reconstruir una època de gran esplendor econòmic i d’esclat de frondoses idees artístiques, i que posteriorment van desembocar en el no menys original i fastuós moviment modernista.

Cedeixo a la temptació d’afegir una anècdota ben significativa a les que Oriol Pascual relata amb tot luxe de detalls sobre la Casa Marsans (Passeig de la Mare de Déu del Coll, 41-51). La Casa Marsans, que en l’actualitat i des del 1983 és un alberg juvenil Mare de Déu de Montserrat, el primer que hi va haver a Catalunya, va pertànyer a la família Marsans, fundadora de la Banca Marsans i la primera agència de viatges d’Espanya. Projectada el 1906 pel famós mestre d’obres i constructor Juli Marial i Tey, havia de ser la segona residència de la filla de la família, Josepa Marsans i Peix, que va morir jove i sense fills. Aleshores va passar a mans del germà Joaquim Marsans, el vidu va quedar usufructuari. Joaquim Marsans i la seva muller poc van viure en aquesta casa immensa, amb esplèndids, magnificents interiors inspirats en l’Alhambra de Granada. Però la història té els seus tombants, i amb la Guerra Civil  l’edifici va ser expropiat i va ser ocupat per la FAI. Després va ser transformat en hospital de sang per a la Generalitat republicana. En acabar la contesa, va esdevenir caserna militar i seu de comandament de les tropes marroquines, que es devien trobar com peix a l’aigua, en aquell ambient.

En el 1946 hi va haver un canvi de rumb, i la Casa Marsans es va convertir en residència dels nens polonesos orfes de la Segona Guerra Mundial. Aquesta història, enrevessada, és la més emotiva de la Casa Marsans, pel seu interès se’n podria escriure un llibre. L’any 1958, Auxilio Social va comprar la casa a la viuda de Joaquim Marsans i hi va instal·lar les dependències d’un centre de beneficència per a nenes anomenat El Pilar. Més endavant, el 1963, va ser cedit com a centre d’ensenyament primari, regentat per les monges del Sagrat Cor. Superat el règim franquista, la casa va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya i, com he dit més amunt, des del 1983 hi ha l’alberg juvenil Mare de Déu de Montserrat. L’anècdota a afegir a la història de l’antiga Casa Marsans és que, en tant que col·legi electoral, el dia 1 d’octubre hi van tenir lloc les votacions al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya 2017. Urnes i paperetes van aparèixer com per art d’encantament en aquella casa exòtica. Grups de joves compromesos van fer-ne vigilància des de primera hora de la matinada fins al recompte de vots. A l’antiga Casa Marsans es va defensar la democràcia i per sort sense prendre mal, però sense perdre de vista que n’hi podia haver. Des del matí els mòbils van començar a treure fum, amb les notícies esgarrifoses que s’anaven distribuint pels diversos mitjans. Com sigui, una experiència inoblidable i plena de sentit del deure per als joves i les joves parelles del barri que hi van participar.