Quan els déus s’esvaeixen

Un dia els déus s’esvaeixen, així es va esdevenir amb els déus grecs. Però abans d’aquesta dessacralització de la vida que deslliga cel i terra, van tenir lloc un munt de tragèdies. Els déus potser eren massa exigents. Per aconseguir el favor dels déus en la guerra imminent, el rei Agamèmnon els va lliurar la seva filla primogènita, en edat de casar. Aquest fet sagnant i incomprensible en una humanitat conscient d’ella mateixa, desencadenarà la fúria de la mare, Clitemnestra, que planejarà la mort del marit i la durà a terme amb l’ajut d’Egist, convertit en el seu amant. Però les morts no acabaran aquí. Un cop encetada la cadena de venjances se succeeixen l’una a l’altra, i Clitemnestra morirà a mans del fill, Orestes, atiat per la seva germana Electra que li dóna instruccions.

Aquest és de forma resumit l’argument que centra La casa dels noms, de Colm Tóibin, que en la traducció de Ferran Ràfols Gesa acaba de publicar l’editorial Ara llibres. Colm Tóibin (Enniscorthy, 1955), l’escriptor irlandès més important d’aquest moment, ha reescrit aquesta tragèdia grega tenint ben presents les lliçons dramàtiques de Shakespeare. El llibre, dividit en sis capítols i tres veus: Clitemnestra, Orestes i Electra, que fa de bon llegir en oració mental, també podria llegir-se en veu alta, declamat.

Quan els humans s’allunyen dels déus sembla que perden el fil i Caïm mata Abel en el relat bíblic, i Clitemnestra mata el marit que ha permès el sacrifici de la filla, i Orestes mata la mare en venjança del pare... Els déus antics potser ja no tenen cap poder davant d’aquests humans que s’han emancipat de la seva influència i ara ja no s’encomanen ni a Déu ni al Diable per decidir no només sobre la seva vida sinó també la dels altres, ja que lluny d’assimilar-se a la cara bondadosa dels déus entren en un camí fosc, un camí ple de violències i traïcions on tothom vigila tothom i ningú no està segur ni al propi dormitori guardat per soldats amagats entre les ombres de la nit.

Tothom vol el lloc del rei Agamèmnon: la reina, l’amant de la reina, la filla, el fill, i també el cabdill dels rebels que lluiten contra la tirania, i les intrigues polítiques van seguint mecanismes que podem reconèixer fàcilment en els nostres dies, ja que amb déus i sense déus res no ha canviat, més ben dit, hem perdut aquella aura poètica dels déus que malgrat tot tenien el seu sentit. Les coses eren d’una altra manera mentre va existir una litúrgia, uns gestos, unes paraules greus, solemnes, ara tot sembla una olla de grills. Ara els déus són hostes més o menys silenciosos en les pàgines de La casa dels noms, aquest llibre excel·lent de Colm Tóibin. Els déus ara ja només es presenten a poca gent, Electra, per exemple, que encara els sent la veu. Cal dir que aquest ser evanescent dels déus ja estava anunciat, mai no ha estat fàcil per a la gent vulgar tenir-hi una trobada, com ja es canta en el vell himne a la deessa Demèter, difícils de veure són els déus per a l’home; o el mateix Ulisses, quan parla amb Atenea i li diu: Ardu, oh deessa, és reconèixer-te, fins i tot per al savi.

Som al cap del carrer, doncs, i des de fa segles. Els déus només es presenten a uns pocs, i potser aquesta presència al final ha estat heretada per la poesia, com aventura dir Roberto Calasso al seu llibre La literatura i els déus. Els déus, com la mare, sempre els portem a dins. Una altra cosa és que els hi tinguem respecte. Si així fos, no es mataria i robaria amb tanta facilitat, la seva mà, per bé que invisible, ens faria recular espantats. Desfermats, som capaços de les mentides més indecents, dels crims contra la humanitat més grans, de la barroeria moral més descarnada.