La llengua dibuixada

Si es para l’orella a Barcelona i a les àrees barcelonines on hi ha més població i, per tant, més nombre de parlants, per a res es té la percepció que som a Catalunya on la llengua pròpia és el català. La realitat és que el català (que la població jove sap gràcies a la immersió lingüística afavorint el coneixement de la llengua per a tothom, no segregant per qüestió de llengua), no és, com en altres pobles i nacions, la llengua de comunicació entre tots els catalans, sigui quina sigui la seva procedència o la llengua materna, que a Catalunya n’hi ha una pila. La llengua del carrer, per dir-ho així, és majoritàriament el castellà. Així, doncs, la llengua a protegir, malgrat la suposada normalització lingüística, continua sent el català.

La situació de la llengua catalana, la llengua pròpia de Catalunya, repeteixo, perquè hi ha gent que no ho vol entendre sense que això vulgui dir que no es respecta, i molt, la llengua castellana que és la llengua materna de molts catalans, és crítica. D’aquesta situació, dramàtica i tot, en fa cinc cèntims, i amb bon humor, Enric Larreula al seu llibre La llengua dibuixada (Voliana Edicions).

Enric Larreula (Barcelona, 1941), que ha escrit molts llibres per a nens, joves i adults, en els anys 60 es va vincular a Òmnium Cultural, des d’on a més de fer classes a les escoles va treballar incansablement per normalitzar l’aprenentatge del català. Posteriorment va treballar com a professor a la UAB preparant futurs mestres. Així, doncs, coneix a la perfecció quin pa s’hi ha donat i encara s’hi dóna en aquest camp de la llengua pròpia de Catalunya que ens fa patir a tots aquells que no només tenim el català com a llengua materna sinó també com a llengua literària. La seva bona salut és vital per a la nostra cultura amb els seus referents històrics, simbòlics, populars i d’imaginari col·lectiu.

A La llengua dibuixada Enric Larreula hi recull els dibuixos que entre els anys 1977 i 1984 va fer per al Butlletí dels Seminaris de la DEC d’Òmnium Cultural. En aquests dibuixos, d’humor blanc, cal dir, intentava ridiculitzar actituds i discursos contraris a la Normalització Lingüística que, sigui dit de pas, són perfectament vigents. Tant que en el moment d’aplegar aquests dibuixos, que Enric Larreula acompanya d’uns petits capítols on explica el moment i circumstància en què van ser fets, n’hi ha afegit de nous. Perquè cal seguir batallant per una normalització que és ben lluny de ser-ho. Més encara: s’han encès llums vermells amb els discursos contracatalans de Cs, en aquest moment un partit amb un 25% de suport justament en aquesta àrea costanera de la gran Barcelona i també de Tarragona, on hi ha moltes segones residències convertides en primeres residències, on hi ha anat a viure molta gent jubilada que han deixat el pis de Barcelona o en l’àrea barcelonina, als fills.         

A La llengua dibuixada Enric Larreula també denuncia actituds de fals progressisme i que tan de mal fan a la llengua i a la nostra cultura. Solidaris i fraternals amb tots els pobles... menys amb el català. I com que les imatges parlen per elles mateixes, amb permís de l’editorial i de l’autor a continuació es reprodueix un dibuix que és una veritable proclama d’aquest fet que les lectores i lectors jutjaran per ells mateixos.