Un llop estrany

Un Llop estrany / Un Lobo extraño (Playa de Ácaba), és el cinquè llibre de poemes de l’escriptora Pura Salceda, filla d’emigrants gallecs nascuda a Mèxic l’any 1961, però que fa anys que viu a Barcelona i escriu la seva obra en poesia i en prosa en tres llengües: castellà, gallec i català. 

Qui és, aquest Llop estrany? Amb versos plens d’imatges simbòliques que evoquen particularitats de la fera, els versos de Pura Salceda el mostren també com una criatura amb trets humans, així com la figura de l’escriptura mateixa amb la qual a vegades els poetes hem de lluitar cos a cos perquè la paraula no se’ns faci escàpola i amb paciència i art la puguem domesticar.  

Cal témer-lo, un llop quan es comporta com un llop per a l’home, per a la dona; cal témer-lo quan mostra els seus blancs incisius esmolats i fa tires de la nostra pell o, pitjor encara, mossega la nostra ànima i hi deixa ferides que sagnen encara que no les veiem. Les llegendes dels homes-llop es basen en aquesta naturalesa doble que tenim els humans: els impulsos més primaris que ens animalitzen i el desig de superació dels instints bàsics que ens humanitza. Això és la civilització que comença quan entenem l’abast còsmic d’aquestes dues pulsions que a través de la cultura simbolitzem en figures com ara àngels i diables, i que més que veure-les fora de nosaltres les hem de veure a dins com a forces en tensió: Com destriar l’home del Llop?/ Com saber si l’udol supera la paraula?, es pregunta Pura Salceda.

El temut home-llop, o dona-lloba, no apareix només en nits de lluna plena sinó quan la nostra part animal fa el ple i es torna invasiva i fagocita el jo conscient, ordenador de la personalitat. Ho va estudiar bé aquell gran i sensible humanista que va ser el doctor Juan Rof Carballo, amb arrels catalanes i gallegues, precisament. Diu en un dels seus escrits, i tradueixo: Allò que els nostres pares anomenaven ‘creença supersticiosa’ és avui una pista preciosa per accedir a una zona secreta de la realitat humana.

En efecte: tot el que és humà en l’estadi en què es trobi és a la nostra psique, ja sigui a les fondàries del celler, a la llum del pis principal o a l’alçada de les golfes. Així, doncs, ja ens podem preparar per seguir la pista d’aquest Llop que va pujant i baixant les escales de casa, que entra i surt de les nostres estances, que hi desperta o hi dorm, que hi parla o hi calla; o, també, quan el Llop [és] dins la Lloba/ en un cel florint en cors de magranes. Perquè hi ha sempre una trobada secreta entre les pulsions naturals que busquen florir. La vida demana vida, però també en dóna.

¿I si resulta que hi ha un Llop, o una Lloba, que crida dins nostre amb veus antigues, no pas amb udols salvatges perquè és un Llop o una Lloba civilitzat, que ha après a llegir i a escriure i s’expressa en tres llengües? Sens dubte un Llop o una Lloba estranys... En canvi, no sembla tan estranya la Lloba excessiva: s’amaga en mi/ aquella que és,/ l’excessiva i fins i tot la im-pura/ (aquí l’autora pica l’ullet als lectors servint-se del seu nom) la que encara en vol més. Més de què? D’erotisme vital, natura en estat pur: Tu abans de Tu/ Llop de llum, flor pura.

I és que l’estat salvatge en principi no és bo ni dolent, simplement és natura que es manifesta en un paradís del qual, però, els humans vam caure i des d’aleshores estem escindits en dues forces que es contraposen. Per això a vegades passa que l’inevitable camí del Llop avança/ s’emporta càlculs i estratègies/ d’allò que som sense saber-ho. Som Ombra, tal com en va dir el psicoanalista Carl Gustav Jung d’aquest Llop o Lloba interior que tan aviat alimentem com fem passar gana quan veiem que afila les dents. Cal veure’l venir, el Llop de fora, però també el Llop de dins. Per superar la temença al Llop, cal travessar el bosc amb el Llop i trobar amb ell la llum de la clariana. En aquest centre de llum enmig del bosc el Llop o la Lloba s’amanseixen. Dòcil a les nostres mans com l’argila molla, aquesta força de la natura aleshores és font d’art, de creativitat. I així apareix el Llop-paraula, el Llop-poema, sens dubte un Llop estrany.