Memòries d'avall

Aquest 2017 que acabem de deixar ha fet 100 anys del naixement de Leonora Carrington, dona indòmita, amb personalitat, que no es va deixar governar, extraordinària artista i escriptora, pionera del surrealisme i figura senyera de l’art de l’últim segle.

Leonora Carrington va néixer el 1917 a Lancanhire, Anglaterra, i va morir el 2011 a Mèxic. De família benestant, amb prou feines amb vint anys va marxar de casa, va passar temporades a França, Espanya i Portugal fins a embarcar-se, com gran part dels artistes de la seva generació, rumb a Amèrica. De pas per Nova York i d’un curt matrimoni de conveniència amb el poeta mexicà Renato Leduc, va anar a Mèxic, on finalment es va casar amb el fotògraf d’origen jueu, Emérico Weisz, Chiki, amb qui tindria dos fills, Gabriel i Pablo.

Va ser a través del seu primer amor, l’artista Max Ernst, que va entrar en contacte amb els surrealistes francesos. Però els avatars de la Segona Guerra Mundial faria estralls en la vida de la parella: Max Ernst, declarat enemic del règim de Vichy, va ser detingut i traslladat a un camp de concentració. Leonora Carrington va quedar destrossada. Els nazis avançaven marcant el pas per França, i, amb evidents signes de trastorn psicològic, es va veure obligada a fugir a Espanya, on, per mediació del seu pare, l’agost del 1940 va ser ingressada en un sanatori (per no dir manicomi) de Santander.

L’experiència d’aquesta vivència terrorífica va ser escrita originalment en francès per Leonora Carrington de forma radical, sense contemplacions, poc temps després, l’any 1943. Va titular el seu relat autobiogràfic, on es difícil trobar la ratlla que separa la memòria i la seva reescriptura literària, Memorias de abajo. L’acaba de publicar en castellà l’editorial Alpha Decay amb un pròleg de l’escriptora mexicana Elena Poniatowska, amiga de Leonora Carrington.

Memorias de abajo és el record reelaborat en forma de dietari d’aquells dies de tancament, i de baixada als inferns de la psique, en aquesta clínica de Santander on en l’etapa final de la malaltia els ingressats passaven un temps de recuperació al pavelló que duia aquest nom, Abajo, cal pensar que per causa de la seva situació geogràfica. Abans, però, el purgatori per on va transitar Leonora Carrington va ser un autèntic avern. No només es va haver d’enfrontar als seus propis deliris i al·lucinacions, sinó que va ser objecte d’un violent i poc ortodox tractament mèdic per part del sàdic doctor Morales. Els efectes de les tres injeccions d’una droga anomenada Cardiazol, que provocava unes convulsions terribles i que podien agreujar encara més la malaltia, són narrats per Leonora Carrington amb una estranya lucidesa, tot i el forat negre que aquelles dures sessions van representar per a la seva psique, la qual, però, va acabar mostrant-se forta per a la seva supervivència. És per aquest motiu que el periodista Peter Campbell escriu a London Review of Books respecte d’aquestes memòries: Mentre que altres surrealistes van jugar a fer-se els bojos, Carrington va tenir una relació íntima amb la follia.

En aquest llibre de memòries es reprodueix un dibuix del plànol de situació d’aquest sanatori que tenia diversos pavellons, jardins i passejos per a gent benestant. En aquesta clínica privada es tancaven els membres conflictius de les famílies adinerades. Quan Joanna Moorhead ja havia acabat d’escriure la biografia Leonora Carrington. Una vida surrealista (Turner Publicaciones), va viatjar fins a Santander per veure el lloc on la pintora havia sofert la seva tragèdia. En el seu passeig va comprovar que el mapa que havia dibuixat Carrington era molt aproximat a l’indret, ara ja fora muralles, per on ara passejava. Biògrafa i biografiada es van conèixer i tractar bastant en els últims temps, ja que, havent-ho ignorat, un dia la periodista anglesa Joanna Moorhead havia sabut que era cosina de la famosa pintora per part de mare. Així, doncs, aquesta biografia és també un relat inspirat en l’amistat que van establir Moorhead i Carrington.  

Leonora Carrington va pintar un quadre del temps dramàtic passat al sanatori de Santander. A la seva vista, algú pot pensar que és un dels seus quadres més surrealistes. Però com escriu Joanna Moorhead, el quadre respon a la vivència real d’una crisis nerviosa i greu malaltia mental en la línia de La campana de vidre, de Sylvia Plat i Més enllà del vidre, d’Antonia White per la seva anàlisi forense del que se sent en perdre el sentit de la realitat. És un quadre entre imaginatiu, enigmàtic i terrorífic, com terrorífica és la mirada del malvat doctor Morales en un dibuix a llapis realitzat per Leonora Carrington, i que es reprodueix a les pàgines de Memorias de abajo. Els ulls del metge, dibuixats amb un gran realisme, fan por. Són diabòlics, tal com ella els devia veure i sentir.