Crònica d'una tardor catalana

L’editor, escriptor i fotògraf Quim Curbet (Girona, 1959) acaba de publicar La tardor catalana (Curbet edicions), una crònica en 95 petits capítols que donen fe (i esperança, cal dir), d’uns dies que pel seu radical i profund contingut social, polític i cultural ja formen part de la nostra història personal i col·lectiva.        

Llegeixo aquesta crònica al centre neuràlgic de l’hivern mentre fa un fred viu, plou, neva i fa sol a intermitències. Amb la disbauxa concertada cada d’any per aquest temps, els fastos del Carnaval han disseminat per tot el territori català sermons, disfresses i comparses inspirades en sàtires ben enginyoses que han denunciat empresonaments arbitraris, exilis forçats, multes, inhabilitacions, judicis, expedients disciplinaris i totes les calamitats dictatorials que patim. També han reivindicat un govern que reflecteixi el resultat de les eleccions, tot i que imposades des de l’article 155, que van tenir lloc el passat 21 de desembre, just quan s’acabava la tardor, que en la seva peculiaritat catalana havia començat el 20 de setembre amb la invasió de les forces policials espanyoles que van atonyinar i vexar votants que pacíficament havíem anat a dipositar el vot l’1 d’octubre. Aquest dia mai no l’oblidarem. Hi ha dates que brillen amb llum pròpia, i aquest dia té una coloració especial simbolitzada en el color groc de llaços, mocadors i bufandes, expressió de la lluita per salvaguardar la nostra llibertat i la voluntat d’una democràcia real.     

Amb la prosa cadenciosa i ben elaborada amb què ens té acostumats, Quim Curbet va desgranant esdeveniments i pensaments en veu alta fruit de la vivència i visió d’aquests dies de la tardor catalana, una tardor singular que, qui més qui menys, hem viscut de forma intensa conscients que estem escrivint un dels capítols més significatius de la crònica del nostre temps en aquest espai, Catalunya.     

Molts de nosaltres ja fa temps que ens hem sentit cridats a respondre fins i tot amb el propi cos quan ha fet falta, a una crida que ho és d’una terra, d’una cultura i d’una llengua que sentim amenaçades, però també per respondre a un impuls que ho és de la vida que vol créixer i desenvolupar-se no només materialment, com es diu de forma malèvola, sinó espiritualment. Volem ales per volar. Havent sentit any rere any aquest ofec material, però que sobretot és un ofec de l’esperit per part d’una cultura tancada i estancada, d’aigües corrompudes, com l’espanyola, en l’última dècada hem anat consolidant una opció intel·lectual i política que ha desembocat en el desig d’un estat independent, sobirà, que a través d’una majoritària voluntat popular ha arribat a proclamar una República catalana que encara no s’ha pogut fer efectiva, que troba moltes dificultats per ser-ho amb un Estat espanyol que no ha volgut ni vol negociar res, molt bel·ligerant, un Estat que actua a la contra i amb voluntat d’humiliació i extermini dels qui considera tan súbdits com enemics com reus de tots els delictes possibles i inventats per a l’ocasió i torçant la justícia al seu favor. Una postura autoritària i antidemocràtica que no deixa gaires escletxes per prendre aire.     

Però esperonats per un profund sentiment de dignitat i veritat, ens anem fent resistents. L’hivern potser serà llarg, escriu Quim Curbet a l’últim capítol de la seva crònica. Un hivern que potser durarà anys, però que la victòria serà nostra perquè no ens han deixat transitar per un altre camí que el que ens ha de conduir cap a la llibertat, conclou Curbet. Certament. Volent tancar tots els camins polítics, volent empresonar i empènyer a l’exili persones i voluntats, volent acotar marcs mentals, aconsegueixen el contrari. L’aigua sempre troba el seu camí, el curs de l’aigua mai no va enrere. Així, doncs, com l’aigua neta perquè no s’estanca i flueix, aquest camí cap a la llibertat que hem començat ja no té marxa enrere. Pot trobar molts entrebancs, i els troba, i potser haurem de fer front a molts hiverns. Però el seu curs és irreversible, la victòria finalment serà nostra.