Dietari d'amor en paraules i imatges

Xisca Homar Borràs (Alaró, Mallorca, 1985) ha escrit amb sensibilitat afuada les pàgines d’un dietari de ficció que acompanya amb fotografies pròpies i de Cristina Blasco, que donen dimensió visual, en blanc i negre, al relat Aigua d’alta mar (El Gall editor).

La metàfora de l’aigua d’alta mar és escaient, ja que l’element aigua simbolitza el cabal dels sentiments en l’estadi més profund de la psique. També l’aigua és figura de transformació, com en el baptisme, o de naixement en el fet concret de trencar aigües a l’hora del part i que simbòlicament pot significar naixement o renaixement a un altre estadi de la consciència. El simbolisme de l’aigua és molt ric.  

Les curtes i intenses proses líriques d’Aigua d’alta mar es presenten en un seguit d’anotacions en un dietari, o un àlbum amb textos i imatges que complementen i subratllen un argument que vol distingir vivències àlgides en companyia, els nostres cossos van obrir la porta amb força, dúiem l’embranzida de les primeres ganes, però també cims de contemplació, moments meditatius, entotsolats com són els passejos en solitari: Animal pensant, lent i trist animal. M’agradava caminar per la Ciutat tota sola, i perdre’m i contemplar i deixar el pensament deslligat.

Aquest dietari de ficció (que no exclou la possibilitat que s’hagi inspirat en experiències reals) no porta cap data, però entenem que es tracta del desplegament en instantànies escrites i visuals de tres mesos d’estudi en una universitat de Nova York. La història que s’explica en aquestes pàgines és una història d’amor evocat (sentiment que de forma significativa apareix en el text en el mot tu en lletres cursives). En el curs de la narració veiem que de la mateixa manera que no hi ha un amor igual a un altre, tampoc no hi ha un o una amant igual a una altre. Aquest amor encès i enyorat, i del qual fuig amb un cert sentiment de culpa la protagonista que viatja lluny i escriu la llunyania, sembla que en el lloc d’arribada aquest amor té la necessitat de mostrar-se a través de diverses cares de l’amor per tal que aquest sigui viscut en total plenitud a l’interior en aquest cas de les amants del present, narradora inclosa, que recorda l’amant absent.  

Entreteixits en la trama d’unes relacions que pateixen disharmonies (quina relació no en pateix), els lectors trobaran com fils de plata pensaments de volada filosòfica. La protagonista-narradora d’Aigua d’alta mar, Xisca Homar, és llicenciada en filosofia i actualment està escrivint la seva tesi doctoral sobre el pensament del filòsof francès Michel Foucault.

Com a ciutat moderna i arquetípica de les grans urbs de l’últim segle, Nova York provoca pensaments que s’obren en tots els camps del pensament, també de la metafísica. Així, després de caminar dues hores, era enmig del pont de Brooklyn. Formava part de la fotografia que havia vist a tants llocs. El meu cos recolzat damunt la barana havia esdevingut paisatge. Un paisatge urbà per excel·lència que tenim assimilat visualment, però que podem sentir viure en la nostra consciència des de l’instant en què ens hi integrem amb els sentits corporals, però també amb els sentits espirituals quan hi som receptius.

Tot viatge propicia un diàleg amb l’altre i amb tot allò altre, i que en aquest dietari es personalitza en les amigues amb les qual es relaciona la protagonista que sempre té en la ment i en el cor el tu, l’estimada que evoca des d’aquesta riba. I tot això s’esdevé en un paisatge que alhora que és visual (i que es reflecteix en la seqüència de fotografies que il·lustren els textos), és també real des del moment en què el jo narratiu viu epifanies d’aigua d’alta mar, figura tant dels seus sentiments a flor de pell i de les transformacions anímiques que va vivint. Convertida en literatura, Aigua d’alta mar es l’expressió del vaivé d’una vida interior intensa.