La paraula trencada

Per reflexionar sobre la crisi, la salut i la cura de la paraula va bé una conversa en què uns i altres no es trepitgin les paraules, o estiguin disposats a escoltar, a dialogar. També va bé llegir llibres de pensament d’alta volada com el que tinc ara a les mans: La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de l’antropòleg Lluís Duch.     

La paraula està en crisi, és una evidència. Ho constatem cada dia, i això que la paraula circula més que mai, els mitjans de comunicació tenen més que mai la capacitat de fer-la viatjar. Però, què viatja? No pas el que s’entén, almenys tradicionalment, per paraula: paraula donada, paraula sagrada, paraula viva, paraula sàvia, paraula que dóna nom a les coses; viatja pel món una il·lusió de paraula, un fantasma de paraula, o, pitjor encara: viatja la paraula venuda, demagoga o mentidera, quan no la paraula trencada, abolida o invisible entre paraules vanes i soroll fins a ofegar-la.

Parlem, però no ens entenem, com si els codis lingüístics naufraguessin en un mar d’incomprensions i joc dels disbarats. Ens hem deslligat de les paraules, del seu significat? Sembla com si s’hagués trencat el fil espiritual que uneix el so amb el sentit. Mil esforços per fer-se entendre, durant segles... I ara, què passa quan la retòrica no és una art sinó un vestit de treure i posar? Això en el millor dels casos, ja que sovint, massa sovint, es fa vertader el vell aforisme homo homini lupus, els humans som llops per als humans, fent bons els llops que, al cap i a la fi, només responen a la seva naturalesa instintiva i nosaltres triem si volem ser Llop, Caputxeta o Àvia. Els contes estan plens dels arquetips universals, d’aquí ve la saviesa continguda en els contes populars que, sigui dit de pas, es transmeten a través de la paraula.

Es parla molt del fracàs escolar que no és altra cosa que el fracàs de la paraula. Si se sap parlar correctament poc o molt se sap llegir i escriure, i si se sap llegir prou s’entén la lliçó amb un esforç raonable. No hi ha d’haver fracàs per a un infant o jove que se sap explicar. Els humans som relat, i la resta de ciències i arts es van aprenent pel camí de fer-les operatives. Deia la meva àvia Maria Ferrer que per manar o orientar una feina primer s’ha de saber fer. Un infant que surt de casa amb les paraules ben apreses i sabent el que diu amb aquestes paraules, té molt de guanyat a l’escola, a la plaça i al món.

La fractura, l’esmussament, l’esmicolament, el buidament o inversió de sentit de la paraula és una tragèdia humanitària per a la qual, és clar, hi ha i hi ha d’haver remei. Així, després d’haver reflexionat sobre els aspectes que malmeten, esmicolen o mal tracten la paraula, el professor Lluís Duch apunta camins per recuperar la paraula perduda o trencada, que és tan com dir formes d’humanitat perdudes o trencades. Ens estem empobrint. Per aquest motiu cal recuperar el sentit simbòlic i sagrat de la paraula, com l’au fènix fer reviure el seu esperit de les seves cendres. Altrament ens podem trobar amb paraules mortes, cadàvers de paraules a la boca si les convertim en simples objectes o carcasses de paraules, matèria fungible i corruptible en lloc de la paraula viva com deia el poeta Joan Maragall.

Cal gosar anar a contra corrent de la cosificació de la realitat que pretén anular el pensament i la polifonia de veus humanes. Cal gosar oposar-se a la tirania del políticament correcte i del pensament únic disfressat dels colors del màrqueting. Cal gosar parlar clar, sense la retòrica que embolica la mentida amb un enganyós paper de regal. Cal gosar escriure per seguir lligant a través de la paraula els nusos de la xarxa que és la vida humana i la seva continuïtat. L’educació, la memòria, la cultura, el relat de la veritat sota el paraigua de l’ètica i l’honestedat intel·lectual és en mans de la paraula perquè és través de la paraula que els humans ens fem humans.