Relació de mestratge

Després de L’acabadora, un llibre insòlit, amb una història fascinant sobre la Sardenya tradicional del segle passat, l’escriptora Michela Murgia (Sardenya, 1972) ha escrit Una relació perillosa (Proa), una altra magnífica novel·la (traduïda per Mercè Ubach) en la qual s’endinsa en el pou que són les relacions humanes, aquesta vegada a través d’una història que podria estar passant ara mateix, amb la pràctica del mentoring. La mentoria és una relació de mestratge que si sempre ha estat necessària ara ho podria semblar més, ja que les relacions parentals, tot i que a vegades són fluïdes i amables, potser no són, o no ho poden ser a causa de tanta proximitat, relacions d’aprenentatge entre mestre i deixeble. Qui no recorda les lliçons, sobretot en l’àmbit personal, d’aquell mestre o mestra, o més d’un, que ha influït, i ben decisivament, en les nostres vides.

Amb l’excusa d’una relació de mentoring entre Eleonora, una artista de teatre consagrada que s’acosta a la quarantena, i Chirú, un jove violinista de divuit anys, assistim al desplegament al llarg d’uns quants mesos d’aquesta relació que per l’edat del noi comença a ser perillosa perquè més enllà del perill de la dependència que es pot crear, també es pot crear una intimitat afectiva que no és pas la desitjable en la relació mentora/alumne, ja que una de les grans lliçons a aprendre és precisament la independència, allò que massa sovint es converteix en un dic insalvable entre pares i fills, castrant tota possibilitat de desenvolupament de les capacitats a nivell personal, intel·lectual, professional i espiritual de les persones. Créixer, madurar com a persones humanes, significa esdevenir de forma progressiva, amb la màxima plenitud, allò que potencialment podem ser, no pas menys.

El valor de la relació de mentoria en el camp de la creació artística i literària –a causa de la Guerra Civil la meva generació va estar força mancada de mestres, n’hi havia tants a l’exili!- rau en aquesta mirada amorosa que projecta sobre nosaltres algun mestre, la qual cosa no vol dir que no hi hagi d’haver per part d’aquest una gran exigència. El mestre guia subtilment amb dues regnes: la de l’amor i la del rigor, i sense la tirania d’aquells llaços de sang que, tot i ser cabdals, no sempre obren en nosaltres els millors camins, ans al contrari: sovint som víctimes de malentesos i ferides existencials, com es posa de manifest en aquesta novel·la amb tints autobiogràfics de Michela Murgia. Qui no podria fer una llista de traumes familiars els quals, superats o no, ens han marcat de per vida.

La novel·la de Michela Murgia, ben escrita, amb un gavadal de registres literaris impressionants, tracta a fons els alts i baixos de l’adolescència quan es troba a la porta de la maduresa. Els joves s’allunyen de la família per contrastar-se amb el món, amb la societat, per poder-se formar, per poder modelar energia i talents, i aquella innocència que no hauríem de perdre mai, n’hauríem de deixar un romanent que ens permeti seguir d’aprenents tot i esdevenir mestres, uns i altres baules d’una cadena de relacions humanes en les quals poder afermar la personalitat de manera que aquesta pugui donar fruit un any rere l’altre, i a cada dècada de la vida els seus.

A través de la ficció literària de disset lliçons, Eleonora i Chirú avancen en una relació de mestra/deixeble que s’inicia en reconèixer-se mútuament una esquerda íntima que es revela al llarg del relat. I és que una mestra o mentora té les seves febleses i serrells d’immaduresa com un deixeble té els seus punts forts i brots de maduresa, de manera que com en qualsevol relació es produeix un flux de vasos comunicants entre l’un i l’altra. El relat de Murgia camina de forma que el lector, en aquest cas la lectora, no el pot deixar de seguir, l’atractiu de la història l’atrau potser perquè també hi reconeix esquerdes vitals amb les quals identificar-se.

Com sigui, el procés d’aprenentatge té les seves fites, hi hagi guiatge o no, ja que un dia s’arriba a la conclusió que hi ha coses que no es poden ensenyar, però sí aprendre, com llegim en aquest llibre de Michela Murgia. Les relacions d’amor i de poder, per exemple, o la necessitat tant de la veritat com de la mentida, perquè no sempre es pot dir la veritat nua, i aquí entraríem en una discussió moral de gran calat. La missió del mestratge amb el qual es corre el perill de crear dependència, ja sigui intel·lectual o afectiva, és justament l’aprenentatge de la independència. Si estimar és donar vida, guiar amb un propòsit honest i altruista és encaminar cap a la llibertat. Oferir a algú tot el que sabem, quina cosa més bella, i deixar-lo anar quan ja no li podem ensenyar res més, quan veiem que va florint per ell mateix, això és una cosa més bella encara.