Trobar el Mazzeru

L’illa de Còrsega, Corsica, amaga un cor feréstec com les seves altes i escarpades muntanyes i aquells espadats que s’enfonsen en un mar de mil blaus. És el cor salvatge que busquem alguns viatgers, un cor antic i ple de magnetisme que atrau com un imant, un cor que parla una llengua antiga parenta de l’italià: el cors, llengua amb la qual els seus homes canten les famoses polifonies, generalment a quatre veus, i que nosaltres vam escoltar a l’església de sant Roc, a Ajaccio, la ciutat natal de l’emperador Napoleó.

Si bé ciutats i indrets estan retolats en cors i en francès, no és pas en cors que la gent parla al carrer. La llengua pròpia del territori se sent, si bé de forma restringida, íntima, i també en aquelles cançons de dol que la tradició diu que les dones improvisen quan fan la vetlla als seus morts, Or eccu la miò figliòla, / zitella di sedici anni, es lamenta una pobra mare. En els laments i cançons de bressol en cors, els sentiments que donen color i profunditat a la vida humana s’hi expressen profunds en cada paraula com s’expressen en les llegendes que es conten a cau d’orella a qui les vulgui escoltar, ja que estan prenyades de saviesa. Hi ha un món ocult poblat d’arquetips que els insulars corsos tenen ben present, tot fent bon veïnatge amb les llums de l’Enciclopèdia, ja que tot és cabal de saber: els contes, mites i llegendes populars són una impressionant font de coneixement de la natura i cultura humana que raja ben fresca com l’aigua de les muntanyes que omplen els rius d’una illa verda que en el seu centre està coberta de boscos d’alzines velles i altes mates on, temps era temps, s’hi amagaven els maquisards de tantes guerres. A l’illa de Còrsega l’ha volguda tothom, ara uns, ara altres, fins que va esdevenir francesa.

En aquest ambient tradicional, i amb una certa reverència es parla d’una figura misteriosa que deien els avis que s’amagava en una aparença, no sempre la mateixa. Aquesta figura és el mazzeru, i es diu que és el doble invisible de la persona. Quan se li apareix li anuncia la mort durant aquell any.

Els viatgers del segle XXI, que de camí per l’illa de Còrsega hem llegit sobre aquest mite complex lligat al misteri de la mort, misteri del qual ni els científics més saberuts d’avui dia no n’han tret l’entrellat, ens preguntem amb quin aspecte es devia presentar el mazzeru de l’home que ara jeu en un taüt posat damunt d’un cadafal davant l’altar de l’església dels franciscans de la ciutat de Bastia. En la penombra frescal (a fora fa un sol de justícia) el vetllen tres dones vestides de negre i gest adust que recorden les Moires gregues, o les Parques romanes, les fata o filadores del destí dels humans. És evident que amb les seves tisores d’or la moira Àtropos ha tallat el fil de la vida biològica del difunt. Per més que provoqui temença, impressioni trobar-se’l com un mirall, cal veure en el mazzeru una figura positiva, una mena de veu de la consciència que avisa el difunt a temps de preparar-se espiritualment per al trànsit d’una vida a una altra, de deixar les coses endreçades, de demanar perdó si fos necessari, d’acomiadar-se amb amor dels seus.