Notes de color de Narcís Oller

Dins la Biblioteca Narcís Oller, Cossetània Edicions està duent a terme l’edició de les obres completes de Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930), màxim exponent de la narrativa de la Renaixença. Ara acaba d’aparèixer el volum tretzè titulat Notes de color. En aquest volum hi trobem el gust per l’experimentació narrativa de Narcís Oller segons el programa ‘realista’ o ‘naturalista’ que li havien suggerit els amics Yxart i Sardà amb voluntat de fer-lo créixer com a escriptor modern.

Els contes que componen Notes de color van ser editats per primera vegada el 1883. En el seu pròleg, el professor Magí Sunyer anota que en aquell moment Narcís Oller ja havia publicat la seva primera novel·la, La papallona, i es perfilava com a gran narrador. En el seu dia, el crític Joan Sardà, amic d’Oller, va definir el llibre d’aquesta manera: “Són les Notes una galeria de quadros de cavallet on toca l’autor tots los gèneros, totes les formes, per exercitar l’ull i el pols, a fi de preparar-se per a la gran composició.”

Llegits ara els textos que s’apleguen a Notes de color, de Narcís Oller, ens adonem que som davant d’un escriptor que no només es perfilava com un gran narrador sinó que l’era, i potser amb més intensitat que en les seves novel·les. Perquè el conte és en ell mateix un espai literari on tots els ingredients que es despleguen en una novel·la estan condensats i prenen relleu en un fil conductor potent, així com es presenten pujats de color, podríem dir utilitzant la mateixa metàfora de l’autor a l’hora de titular el volum dels contes. Les Notes de color de Narcís Oller es projecten més enllà de puntuals ‘notes de color’ per esdevenir veritables ‘quadros’, pintures amb força més gruix i plenes de matisos, pintures que respiren atmosferes i situen els lectors en paisatges de més calat, també psicològic quant als personatges, i en això sí que Narcís Oller es va mostrar ben modern.

Per apreciar la modernitat de Narcís Oller ens hem de situar en el moment present i veure que, a desgrat de la història que explica, i que respon a les històries que a l’època es podien recollir del ‘natural’, com ara la història desgranada a La visita, és el punt de vista de l’autor el que la fa viva d’un sentit intemporal, tot i tractar-se de la narració d’una pràctica social que ja no es fa, com ara visitar la casa d’uns nou casats i fer l’elogi del parament. El punt de vista emprat pel narrador de la història aparentment intranscendent, és el de l’observador, si bé aquest ho fa amb aires de suficiència moral i social, ja que és l’amo, i, per tant, gens neutre. És un observador que no només veu el que la parella li va ensenyant, sinó que situant-se més enllà de l’acció present veu l’harmonia afectiva que li presenta una parella de gent senzilla, la qual cosa li provoca no poca enveja, ja que ell hi ha anat amb la seva dona i potser entre ells no tot són flors i violes. Així, l’observador que explica la visita projecta mentalment una futura i eterna felicitat en la parella, com si la felicitat fos només cosa de simples. I potser és així, però per una altra raó, afegeix el lector a través del subtil suggeriment d’Oller: la netedat de cor de la qual està mancat el qui fa la visita a la jove parella treballadora.

Aquest és només un exemple del relleu, psicològic i literari, que prenen aquestes Notes de color, de Narcís Oller. Aquestes notes, doncs, són alguna cosa més que exercicis d’estil, apunts del natural a nivell superficial. Oller capta i descriu del natural com aquell qui pren anotacions amb un pinzell a la mà, sí. Però el seu geni creatiu el fa anar més enllà i, tot incorporant capes de pintura al text, hi posa discurs i l’expressió de sentiments ni que siguin tan poc exemplars com el de l’enveja i la supèrbia de qui se sent superior i no viu bé la felicitat dels qui creu inferiors, encara que aquesta sigui tan humil.  

Per ser una nota de color del natural, i tan natural com és l’enveja que ja només faltaria que fos pintada amb el verd asprívol d’una llimona, no està gens malament. I així és tot el conjunt d’històries aplegades a Notes de color. L’autor busseja en la realitat que descriu i, per tant, en mostra també el color de les aigües profundes. Per aquest motiu llegir les Notes de color és un goig per als lectors que hem pogut recuperar aquests textos de Narcís Oller introbables des de fa anys. I, si se’m permet el suggeriment, Notes de color és també un bon llibre per a estudiar els qui volen dedicar-se a l’ofici d’escriure. Salvant l’època, l’estil i les modes literàries que a vegades els encaixonen una mica, dels grans escriptors sempre s’aprèn.