Estimaràs i obriràs els ulls

Amb Els llits dels altres (Ara llibres), Anna Punsoda (Barcelona, 1985) va obtenir el Premi Roc Boronat 2018.

Res no sabem, de l’amor com a força motriu, si no comencem per la immersió en les aigües profundes de nosaltres mateixos. Primer per trobar les forces per sobreviure. Després per salvar-nos. Després per obrir-nos al món. Aquesta immersió no és, no hauria de ser, una passejada per l’ego perquè no serviria per a res. L’ego és una pantalla densa i sovint tan compacta que esdevé negra, on s’amaga l’ésser lluminós, el veritable jo, el jo espiritual. No és fàcil, fer aquesta immersió, ja que el primer que trobem, i això ja ho va escriure el Dant, és l’infern. Travessar aquesta fosca és la gran aventura humana. Perquè després ve el purgatori, que no és que sigui un camí de roses, però ja no hi ha el perill de la destrucció de l’ànima com pot esdevenir-se a l’infern. El paradís el deixem per a més endavant, ja que no sabem on és ni on pot ser, en aquesta vida sin no és en experiències efímeres. Prou farem de travessar dignament el purgatori si hi arribem.

És clar que el primer problema sempre és al punt de partença. Diu la saviesa popular que hi ha qui neix amb la flor al cul i d’altres neixen estrellats. És evident que a l’hora de fer camí els estrellats tindran més dificultats i també més limitacions, ja que l’inicien vestits amb parracs i amb les sabates foradades. Ara bé: si el caminant supera les flames de l’avern que devora el cos i l’ànima, en sortirà enfortit. El foc tempra els bons metalls, no només ho diu la poesia, ho diu també la ciència.

La literatura, un mirall de la realitat fet de paraules, ha explicat aquest itinerari vital de diverses maneres i amb diversos protagonistes. Amb prosa tallant, a Els llits dels altres Anna Punsoda fa recórrer els lectors per un d’aquests itineraris infernals a través de la jove Claustre. La qual, sent filla d’un pare alcohòlic i d’una mare sempre tan queixosa com possessiva, és abusada de nena per un oncle. Però el quadre dantesc es va ampliant a mesura que la noia creix solitària, trista i amb una sensació de brutor que l’aboca a una anorèxia. No pot suportar res dins del cos. Aquest trastorn alimentari és mental i cada cas és cada cas, però cal veure’l com un trastorn conseqüència de la baixa autoestima, por al rebuig i un instint de perfecció que a vegades resulta exagerat. Per veure’s en el mirall dels altres, la jove no poques estones viu en els llits dels altres. Però l’experiència només de pell sempre és frustrant perquè no dóna res, més aviat pren.

La supervivència de l’ànima és el treball de cadascú, com de cadascú és el treball de salvar-la perquè pugui ser útil a nosaltres mateixos, als altres, a la vida. La protagonista, que passa per molts inferns, sobretot emocionals, no cessa en la voluntat de sortir-ne. Aquesta voluntat li permet travessar diversos estadis de l’infern i, a poc a poc i amb entrebancs i relliscades, ve un dia que aprèn a estimar-se, el primer pas per obrir-se a l’alteritat d’una manera més sana. És a partir d’aquesta estimació que comença per la comprensió del que l’afecta, quan la noia obre els ulls a una nova manera de percebre la realitat. Durant la travessa del reialme de Vulcà, aquesta percepció de la realitat ha estat ben entrenada: ja hem dit que és al foc viu que es pot treballar el ferro i donar-li una nova forma. Per aquesta raó, el final és un començament.

El relat d’Anna Punsoda no estalvia expressions gruixudes ni situacions que produeixen basques. I així, els lectors anem transitant per aquesta odissea dantesca d’una noia del segle XXI. Punsoda ha escrit un llibre amb problemàtiques ben actuals que, no obstant això, s’inspira en arquetips clàssics. L’heroi, però, no és Odisseu ni Dant: és una dona de nom Claustre.