Frederica Montseny

Frederica Montseny i Mañé, que va ser ministra de la República, la primera dona que va entrar en un govern espanyol, va morir a Tolosa de Llenguadoc el 14 de gener de 1994, ara fa 25 anys.

Circumstancialment, Frederica Montseny va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1905. Una bomba llançada al carrer Banys Nous de Barcelona en passar la processó de Corpus va canviar la vida dels seus progenitors. El seu pare, Joan Montseny, va ser detingut i tancat a la presó de Montjuic, juntament a la majoria de caps del moviment anarquista de l’època. L’escola dels seus pares va ser tancada. Les firmes recollides recolzant la seva innocència van servir perquè Joan Montseny sortís de la presó, però no van evitar el seu desterrament primer a Anglaterra i després a França. Va tornar a Espanya clandestinament i es va instal·lar a Madrid amb la seva dona, Teresa Mañé.

No es pot parlar de Frederica Montseny, intel·lectual, activista anarquista i membre destacat de la CNT, sense parlar dels seus pares. Teresa Mañé i Miravet, la seva mare, mestra graduada a l’Escola Normal, de jove havia obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú, on havia nascut el 1865. Aquesta escola va ser una de les primeres escoles que hi va haver a Espanya amb mètodes pedagògics com els aplicats per Maria Montessori. El seu pare, Joan Montseny i Carret, que treballava des de molt jove, va estudiar magisteri per lliure. Un cop obtingut el títol es va casar amb Teresa Mañé el 1891. La parella va instal·lar-se a Reus, on el 1864 havia nascut Joan Montseny, i van obrir una escola mixta.

Defensors de les idees llibertàries, tant el laicisme com el racionalisme científic eren puntals en l’educació que Joan Montseny i Teresa Mañé impartien a la seva escola en la línia de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. Aquestes idees les van traslladar a la nena Frederica sense constrènyer-la, com ella mateixa fa dir a Vida, la protagonista de la seva novel·la La indomable, escrita als 21 anys, i de la qual l’autora va dir que era ‘més o menys autobiogràfica’: “Sus padres, fieles a sí mismos, no le impusieron idealidad alguna.”

Joan Montseny i Teresa Mañé signaven els seus articles polítics i d’idees combatives amb els pseudònims Federico Urales i Soledad Gustavo. Van ser els fundadors de La Revista Blanca, que va aparèixer a Madrid el juliol de 1898. La revista, que havia adoptat el nom d’una capçalera francesa anarquista, va ser molt celebrada per personalitats en el camp de les idees modernes com Francisco Giner de los Ríos, el fundador de la Institución Libre de la Enseñanza. Joan Montseny i Teresa Mañé creien profundament en el poder i influència de la paraula com des del primer dia també hi va creure la filla Frederica Montseny.

Una jove Frederica Montseny va escriure la seva primera novel·la als 17 anys al mateix temps que, amb el pseudònim Blanca Montsan, col·laborava amb articles literaris i filosòfics en publicacions llibertàries com Nueva Senda, Redención o Solidaridad Obrera.

Com a intel·lectual, Frederica Montseny va ser una escriptora prolífica. Va escriure novel·les, articles, discursos, assaigs i memòries. No s’ha publicat l’obra completa, si bé l’any 1977, a Converses amb Frederica Montseny, ho va suggerir Agustí Pons respecte de les novel·les: “Deixo constància de fer-ne un aplec”. Al final del llibre d’entrevistes amb la veterana Frederica Montseny inclou una llista del nom de 50 novel·les en la qual el periodista remarca que no hi figuren les publicades fora de col·lecció. La magnitud de la bibliografia de Montseny deixa bocabadat.

Amb la perspectiva del temps, resulta no només interessant sinó també necessari, llegir Converses amb Frederica Montseny, d’Agustí Pons. L’escriptor va publicar el llibre l’any 1977, coincidint amb el retorn de Frederica Montseny de l’exili. A les pàgines d’aquest llibre de saboroses converses ressona la veu de Frederica Montseny. Sembla que la tenia molt agradable, gestos vius acompanyaven el seu discurs.

Molt s’ha escrit d’aleshores ençà sobre la Guerra Civil, la II República, el seu fracàs, els seus desgavells i desorientacions, les morts i fins i tot els assassinats a sang freda, o amb el ‘cap calent’, com diu l’exministra de la República, que a banda i banda es van cometre. Per a nosaltres, ignorants encara de no pocs detalls, grans i petits, de pròpia història, es tracta de saber, aquest bé tan escàs.

Frederica Montseny i Mañé, amb el seu feminisme particular de caire universalista propi de les idees àcrates, es va aplicar en els seus escrits a traçar el paper de la dona moderna, amb ‘idees noves’. “Potser la meva virtut més destacada hagi estat la fidelitat que he servat enfront de les idees dels meus pares i de la continuació de la meva obra”, dirà a Agustí Pons. Incansable treballadora en el camp cultural, Frederica Montseny no es cansava d’escriure en les seves obres: “Llegir, llegir, llegir.” Per aprendre. Per pensar. Per discernir. La cultura com el bé més preuat, ja que, com més immadures i incultes són les persones, més fàcil és la seva manipulació.