La partida d’escacs que van jugar el dia 21 de desembre el govern de l’estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya va acabar en taules
Fa un any, a Catalunya, tothom feia pinya al voltant d’una idea de resistència passiva i pacífica en l’intent d’assolir un ideal d’independència. Avui ja hi ha qui, fart d’esperar, ha entrat en acció. Qui, pel que sembla, està començant a abandonar el llaç per l’armilla
Convé recordar que aquesta constitució és va fer de forma tutelada. Que veníem d’un règim dictatorial que, gràcies a una llei de transició política, va permetre crear a corre cuita partits polítics, convocar unes eleccions constituents i encarregar a set “pares de la pàtria” la confecció i redacció d’una constitució
El PSOE ha estat el gran perdedor de les eleccions andaluses. Cert. Però, quin PSOE? L’andalús manat per Susana Diaz o l’estatal de Pedro Sánchez?
Vista la cada cop més evident inestabilitat de la situació política espanyola, cada dia agafa més cos la possibilitat que el 26 de maig del 2019 coincideixin quatre cites electorals
Quan un poble està inserit en un país, qui s’atorga el dret a aquella “exempció de dependència” de la definició inicial? El país o el poble?
No passa dia que no tinguem una nova prova que allò que l’il·lustrat Montesquieu reclamava i que hem acabat anomenant “separació de poders”, està essent pervertit
Estem en un temps que comencen a dominar els messiànics. Sense negar l’existència d’actituds feixistes arreu del món. Però tinc la sensació que aquestes son “subsidiàries”. Menors. Que les veritables actituds dominants son les de Trump, Erdogan i, pel que sembla, Bolsonaro al Brasil
Vistes les limitacions que evidencia dia rere dia la democràcia parlamentària, enfront als continuistes que intenten reformar el sistema sense canviar-ne l’estructura, apareixen els rupturistes que pretenen canviar-lo per una estructura assembleària
Aquest és el problema. La contradicció flagrant que estem vivint. Necessitem fets i només son capaços d’oferir-nos intencions. Necessitem canvis i només saben oferir-nos temps d’espera. Necessitem camins i només edifiquen parets
Segueixo tenint la sensació que les relacions Catalunya - Estat espanyol estan encara en fase de reconeixement. Tothom fa gestos per enviar missatges al contrari. Però que no passen d’aquí, dels gestos més o menys simbòlics
No puc evitar veure en aquest inici de trajectòria republicana que, diuen, esta fent el nostre país, uns certs trets monàrquics. Que fins i tot m'atreveixo a definir com borbònics.
El barceloní Manuel Valls és ciutadà francès (a més de parlamentari) i malgrat això, es presenta per alcalde de Barcelona. Significa això que es comença a poder fer política europea?
Finalment, sembla que els nostres polítics estan demostrant una mica de seny. Catalunya segueix mobilitzada (que duri) mentre els politics segueixen a la presó o a l’exili (que no duri), però ens expliquen que ja hi ha gent dels dos bàndols que seu a la taula
Està bé que parlem dels espavilats, encara que siguin presidents de govern. Però potser ja seria temps de començar a parlar, també, dels “espaviladors”. D’aquell cap que ordena manipular actes, del professor que autoritza faltes d’assistència, del tribunal que no verifica els plagis de les tesi o els treballs
Rivera, en canvi, sembla haver optat per la via combativa. No content amb la seva campanya mediàtica contra els llaços grocs que sembla voler atiar les diferències en el camp de l’independentisme al temps que li dóna visibilitat en el seu enfrontament amb el PP
L'empresa del segle XXI es basa en les persones i les seves històries, inspiradores, compartibles i convicents.
Demana'ns el dossier "Veus d'empresa: màrqueting de continguts", t'explicarem totes les avantatges de donar a conèixer la teva empresa en aquest espai.
Contacta amb nosaltresDona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.
Subscriu-te ara! Al periodisme local