Contes andalusins de la nostra terra. (1)

Cap a any mil les terres del Penedès van ser una frontera entre els comtats francs (catalans) i els petits regnes andalusins de la península. Però abans, des del segle V fins el X (aproximadament) el Penedès va viure dins la cultura islàmica. Després en aquell temps, tan llunyà que el nom de Catalunya encara no existia, la frontera i les terres que hi havia al que avui és aproximadament el nostre país eren conegudes com al-Ṯaġr al-A’là.

Durant aquells segles tan reculats de l’edat antiga la cultura d’al-Andalús era la més rica i brillant del món conegut, els seus literats i científics van actuar de compiladors del primitiu món grec i del món oriental, patrimoni que posteriorment recolliria la cultura europea. Aquesta rica literatura andalusina va transmetre’ns històries, contes i llegendes. Algunes d’elles foren recollides i adoptades pel món occidental.

Avui, a partir d’aquest primer lliurament, cada setmana, transcriurem una d’aquestes llegendes i contes, algunes de les quals segur que les reconeixereu com a pròpies.

El mite de la Mitja taronja

Conta Abú al-Hussain en el seu llibre de viatges, que estant-se un dia a casa d’un eminent cadi de la ciutat del Caire, a l’hora de sopar, un dels assistents, relatà la següent llegenda que pretenia justificar el mite de l’amor etern, aquell que obliga dos enamorats a lligar-se amb un pacte imprescriptible per sempre més.

−Quan Déu va fer l’home i la dona, en el seu amor els considerà com si cada parella foren una sola i perfecte taronja. Però el creador, contemplant la bella i daurada fruita (i donant per suposat que ell també posseeix bon l’humor, cosa que si no fos així els humans tampoc posseirien) decidí partir algunes de les taronges en dues parts i després les barrejà ben barrejades, dipositant-les en un gran paner a l’espera que cada una de les ànimes li arribés l’hora de ser deixondides. En el transcurs dels temps, a cada una de les taronges que no van ser partides, quan arriba l’hora d’aparellar-se no pateixen cap mena d’angúnia, perquè sense cap desassossec troben l’altra part de la seva taronja. Però aquelles que van ser fragmentades i barrejades al paner, sofreixen de l’immensurable mal d’amors, fins que la vel·leïtosa fortuna, o la perseverança, els porta a coincidir amb la seva mitja fruita extraviada. I d’aquests últims encara n’hi ha que no encerten a trobar mai la seva mitja taronja i al llarg de la vida suporten les conseqüències del desamor, també les enrevessades i fatigoses conseqüències que la cerca d’aquesta mitja taronja no coneguda causa a la humanitat, i entre les taronges ja aparellades, però insegures.

I vet aquí que per aquesta raó el creador permeté als homes i a les dones de prendre’s un temps de la seva immaduresa per a cercar la seva mitja taronja, i en alguns casos, si es considerava necessari, provar si els sucs de la fruita coincidien en qualitat.