I queixalets també (3)

Un bon matí, quan l’oreig que baixa de les muntanyes encara pica, una eixerica de la masoveria del Burg al-Rumí, que anava a omplir el càntir al pou que hi ha prop del morabit d’Abd alha al-Sanní, aquell famós alfaquí que havia estat de la ciutat de Saraqusta un cop conquerida als gots per Mussà ibn Nusair, príncep dels justos. Aquell dia la dita eixerica, una mossa ni més alta ni més baixa, ni més rossa o bruna que les altres de la masoveria, però posseïdora d’unes exuberants mamelles, anava amb el seu ruquet cantussejant i aturant-se en cada esbarzer per emplenar de mores una panera que duia repenjada als generosos malucs. Quan s’abocà al brocal del pou per omplir el càntir, mesclat amb el glu glu de l’aigua que omplia el recipient, li semblà d’oir per sobre del borbolleig, una altra remor diferent. De primer no en va fer cas, més quan hagué acabat d’omplir l’atuell es manifestà ben clar l’altra veu, un xerroteig. La xicona, valenta, però un pèl massa curiosa, volgué donar una ullada pels volts del pou. Però no percebé altra cosa que l’ombra de les roques i dels arbres que, a la llum del naixent sol, es dibuixaven damunt la blanca paret del morabit. Però el xerroteig continuava i semblava sortir de prop de la tomba del santó. Resoluda es dirigí cap a l’origen del murmuri. I què diríeu que va trobar? Vora una espessa mata de bruc, damunt la tendra herba del matí, balbucejava un nadó: feia anar els bracets i les cametes i era dels seus llavis que eixia aquella remor prop del borbolleig de l’aigua. Entendrida, recollí el nadó i els bressà. Però la criatureta seguia plorant i cada vegada més fort. La dona, caritativa, i que no feia ni una setmana que havia infantat i tenia prou suc a les mamelles per alimentar-ne més d’una, es treu un generós pit i dirigint l’opípar mugró a la boca del ploraner li apropa als llavis. Però quan el nadó obrí la boca per aferrar-se a l’opulent pitó, observà que el nen posseïa un esplèndid dentat.

−Tens dentetes!

Exclama l’eixerica, esborronada!

−Tinc dentetes i dentasses, i queixalets i queixalassos!

Esguellà el fals nadó. I obrint una boca com un infern, mostrà uns llargs i esplèndids ullals, esmolats com agulles.

Sort que la mossa no era gens poruga, i llançant el nadó contra la soca d’un revellit saüc, escapà corrent cap a la masada, sense que pogués deixar d’oir, sota la tendre llum del matí les feréstegues riallades del diabòlic ésser, que ben prop havia estat de clavar els ullals a les turgents mamelles de la puèrpera.